Capítol 2

Que tracta sobre la rebuda que tingueren els dos companys a Vilaforca

Sis dies després d'haver partit del campament, els dos viatgers van eixir del bosc d'Aderjamen. Una vasta planura, solcada per un riu extremadament cabalós va aparèixer-los al davant. A Darm li paregué molt bonic ja que estaven en primavera i aquells prats estaven plens de flors. Al fons d'aquesta planícia, es divisaven unes enormes muntanyes que semblava que no s'acabaren mai.

Àrnolyn, li va ordenar que el seguís ja que en aquestes pastures s'exposaven molt. Havien d'arribar aquella nit com a molt tard a Vilaforca, que es trobava a setanta quilòmetres d'on es trobaven. Aquell dia van alleugerir el pas i van arribar a Vilaforca al capvespre.

Quan van entrar al poblat, els van rebre amb les fletxes encaixades als arcs.

-Qui sou i què voleu? -va dir un home de cabells blancs que semblava el líder.

-Som tan sols dos viatgers cansats que necessitem provisions i allotjament -respongué Àrnolyn, que s'havia encaputxat poc abans d'entrar al poble.

-Com ens podem fiar de vosaltres? Com podem saber que aquesta nit no matareu els nostres guàrdies i cridareu els vostres amics roders? -va preguntar l'home.

Aleshores Darm el reconegué.

-Lejoian? -va dir.

-Darm? -va respondre l'home amb els ulls com taronges-. De veritat ets tu?

-El coneixes? -va preguntar Àrnolyn amb un xiuxiueig.

- Sí, és clar –va respondre Darm, també en un murmuri-. Era veí nostre fins que va partir a l'exèrcit del rei -llavors, en veu més alta digué-. Per què no els dius als teus homes que deixen d'apuntar-nos i ens prenem una cervesa com cal, Lejoian?

-Sí, es clar -va respondre aquest amb un somriure d'orella a orella-. Gent, baixeu les armes, són amics meus i d'ells me'n refio.

Van anar a la taverna del poble i, després de donar compte d'unes quantes cerveses, es van assabentar de moltes coses, com ara que l'exèrcit reial havia patit una derrota important a la frontera amb Retag i que Port Robí havia estat assetjada.

-Jo vaig estar en aquesta batalla -va dir Lejoian mentre feia glops a la cervesa-. El general Thamion ens comandava i ens van parar una trampa. Van entrar pel segon meandre del riu com un torrent d'assassins. Tot i així ens defeníem prou bé, però per cada extrem del riu van aparèixer barcasses plenes d'enemics. Va ser una massacre. Els pocs que vam poder fugir ens podíem comptar amb els dits de les mans. Entre ells no estava el general. Després d'allò, ens vam retirar a Minasal, però jo vaig desertar i vaig venir a aquest poble tirat de la mà de déu. M'han acceptat com a capità dels seus guàrdies i estic la mar de bé. Per cert Darm, què és del teu pare?

-És mort -va dir aquest, a qui de sobte se li enfosquí la cara-. Assassinat juntament a tota Vilaguaita.

-Oh -va exclamar l'amfitrió.

-Saps què li pot haver passat a Thamion? -va dir Àrnolyn, que encara anava encaputxat.

-Pel que es rumorejava abans que desertara -va començar Lejoian inclinant-se cap a l'altre extrem de la taula, on es trobaven els dos viatgers-, Thamion va ser capturat després de matar cinquanta homes amb la seua espasa. El va capturar un home amb una simitarra dentada, els cabells negres recollits en una cua i amb el pit descobert.

-Artâsk -va dir Àrnolyn amb un murmuri.

-Qui és aquest Artâsk? -va dir Darm quan Lejoian havia marxat.

-Un home diabòlic que mata tan sols per plaer i que adora la tortura -va respondre Àrnolyn-. Tanmateix, és un estratega brillant.

-Així, no crec que tornes a veure al teu amic -digué Darm.

-No, a ell el conservara viu. És massa important com per que el mate. Podria guanyar una poderosa suma per la seua vida així que, com superior seu, Yöden ho impedirà.

-Artâsk és un subordinat de Yöden?

-Sí -va respondre Àrnolyn- i ara serà millor que anem a dormir. Demà ens espera un dia llarg i fatigós.