Capítol 4

Àrnolyn

L'Àrnolyn va examinar un dels cadàvers. La partida d'exploradors comandada per «l'assot invisible» acabava d'arribar a la Porta de Malferit i havia trobat la munió de cadàvers. Era obvi que una batalla havia tingut lloc a la zona però l'Àrnolyn no aconseguia trobar el cadàver d'en Farenkar.

L'Àrnolyn, desesperançat, va donar ordre als seus homes que cremaren els cossos retaguencs i donaren sepultura apropiada als guerrers de Nukagur. Llavors va veure el soterrani. Àrnolyn va baixar els graons de fusta, seguit per dos dels seus homes: en Brèndon i en Walder. L'Àrnolyn va recórrer l'estança amb els ulls i li va cridar l'atenció una bóta amb unes quantes pomes velles. L'Àrnolyn va escarbar-hi. Se li feia estrany que en Farenkar, quan encara comandava les tropes de Malferit, no hagués tirat aquelles pomes podrides. Va notar que els seus dits fregaven alguna cosa. Alguna cosa que no era cap poma. El pèl-roig va estirar-ho i en va treure la carta que havia amagat el marqués. El comte va llegir la carta amb gest de preocupació.

—Brèndon —digué amb posat seriós a l'home de l'armadura ocre. En Brèndon era un cavaller noble de Minafoc. L'Àrnolyn confiava molt en ell, tant, que l'havia nomenat governador de Minafoc i la seua mà dreta—. Agafa el cavall que hem usat per portar les provisions per portar aquesta carta al rei.

En Brèndon vas assentir amb la seva barba llarga i negra com el carbó. Va girar-se i la seva capa blanca va voleiar quan va marxar de l'estança. L'Àrnolyn va ajupir-se i va notar l'armadura de cuir rígida com si es tractés de l'escorça d'un arbre. Va examinar el pèl que hi havia a terra. Era una massa canosa enganxifosa de sang. Sens dubte era la barba d'en Farenkar.

—Tenen al marqués... —va dir l'Àrnolyn amb un xiuxiueig per a ell mateix—. Walder! —l'altre home que acompanyava el comte va fer gest d'estar atent. Portava un gipó de color blau fosc sota l'armadura grisenca i els cabells llisos li queien per l'esquena com una cascada d'or pur. Anava perfectament afaitat. Ell era un alfäkyn que havia escalat des de la més baixa posició fins arribar a ser el cap de la guàrdia de l'Àrnolyn. S'havia integrat molt bé a la cort i qualsevol que el veiés no hauria dit que era el fill d'un porquer, sinó que més aviat era el fill d'un rei—. Digues als homes que es preparin. Partim en mitja hora.

—Sí, senyor —la veu d'en Walder era una mica més greu que la del tenor habitual, fet que li donava un to seductor. Ambdós van eixir del soterrani.

El carro havia quedat inservible pel cavall i va semblar que els conductors anaven a dir alguna cosa però l'Àrnolyn es va anticipar.

—Guardeu tota la mercaderia que no es faci malbé al soterrani.

—Però senyor, i la que es fa malbé?

L'Àrnolyn va mirar-se l'home que li parlava enarcant una cella. El conductor tenia un aspecte fastigós, com si s'hagués rebolcat en una porquera i olia amb conseqüència.

—Què és el que es fa malbé? —va dir el pèl-roig.

El conductor va assenyalar un sac amb fruita a l'interior.

—Guardeu el que no «es faci malbé» —va dir el comte posant èmfasi en la locució— i després porteu la fruita amb nosaltres.

Els conductors van assentir i es van posar mans a l'obra. El comte va anar amb una dona encaputxada que estava examinant el terra.

—Meluan —va dir el pèl-roig—, heu trobat res?

La Meluan va adreçar-li els seus ulls negres. La cicatriu que li creuava el pòmul va quasi desaparèixer quan va relaxar el seu semblant.

—Sí, senyor —tenia una veu greu per a ser una dona però allò li conferia un punt de duresa atractiu.

Parlant de la Meluan cal dir que no era natural de Nukagur. Havia nascut a Rhaygow i es va criar amb la seua mare (ja que el seu par havia mort) que era guarda-bosc prop de Filerd. Uns mesos després que la noia complís els dinou anys, lord Mycah, el baró que governava aquelles terres, els va acomiadar del seu bosc. La mare de la Meluan havia mort poc després durant aquell hivern que van passar sense casa i la Meluan havent complit els vint anys va emigrar cap a Nukagur. Allí s'havia unit als Alfäkyn.Cahué Era la darrera membre de l'ordre que acompanyava la companyia. Els anys com a guarda-bosc li havien fet molt bé, fent-la capaç de seguir qualsevol rastre. En allò avantatjava al pèl-roig.

—Digueu-me senyor —va dir la Meluan mirant el camp de batalla— que hi veieu aquí?

A simple vista l'Àrnolyn veia un munt de cadàvers desfets pels llops. També veia que un gran exèrcit hi havia passat. L'Àrnolyn, però, no va dir res perquè segurament ofendria la Meluan amb el seu desconeixement i ell l'estimava des de la distància.

—Una partida de guerrers ha anat cap al sud —va dir la Meluan veient el silenci que feia l'Àrnolyn—. El rastre no es veu molt bé a causa que els llops l'han destrossat.

—Segurament tindran el marqués Farenkar entre ells —va dir l'Àrnolyn amb la mà a la barbeta.

—És possible senyor, això si no és mort.

L'Àrnolyn va mirant la Meluan encuriosit. Ella no acostumava a ser tan pessimista.

—Et passa res?

—No, senyor —va respondre l'encaputxada—. És només que hi tenia amics ací.

—Ho sento.

—Gràcies, senyor.

—Meluan ja saps que odio que em diguis senyor —va dir l'Àrnolyn amb serietat.

—Ho sento se... —la Meluan es va enrojolar— Àrnolyn.

La partida d'exploradors va eixir per l'extrem oest de l'estret de Malferit amb la Meluan i l'Àrnolyn al davant. En Walder anava a la rereguarda. Els guerrers van seguir el rastre dels retaguencs per les praderies fins que es va fer fosc. En quant la Lluna aparegué al cel, els homes del comte es feren quasi invisibles ja que la foscor feia indistingible les capes verdes de la herba alta. La Meluan va examinar el rastre i va dir:

—Si no m'equivoco els retaguencs es troben al bosquet, acampats.

L'Àrnolyn va ajupir-se i va examinar el rastre. La Meluan no s'equivocava. L'Àrnolyn va somriure i va ajustar-se l'armadura de cuir. Si tenien sort, aquella nit podrien lliurar en Farenkar. L'Àrnolyn va posar-se la caputxa i va avançar amb el cap cot entre l'herba seguit de la Meluan, en Walder i tota la resta.

Efectivament el campament retaguenc es trobava al bosquet. La Meluan va fer dos tirs precisos i va donar mort als guardes d'aquell enclavament. L'Àrnolyn va mirar el lloc on els retaguencs s'havien assentat. Al bell mig de la clariana hi havia un foc d'una fusta que no feia fum i tres tendes de campanya el rodejaven. També hi era en Farenkar.

Els assassins havien lligat el marqués a un poltre improvisat i el torturador li estava arrencant la pell usant un ganivet curt. L'Àrnolyn va sentir una esgarrifança quan en Farenkar va cridar. Amb un gest amb la mà va donar ordre que els exploradors rodejaren el campament. Els nukagurians van amagar-se darrere dels arbres, entre els arbustos i fins i tot dos arquers joves van pujar-se a les branques d'un vell om. L'Àrnolyn va fer el so d'una òliba i els arquers van obrir foc. Molts van caure durant la primera andanada però un va agafar una ballesta i va disparar cap al lloc on havia sentit l'òliba, el lloc o es trobava el comte. La fletxa va impactar al lateral del pèl-roig i va deixar-lo sense alé. El colp el va fer tentinejar una mica fins que va caure. La Meluan va ajupir-se al costat de l'Àrnolyn sense caputxa i amb els cabells castanys curts voleiant-li al vent.

—Esteu bé, Àrnolyn? —la seua veu reflectia tota la preocupació que sentia.

—És tan sols una esgarrinxada —va respondre l'Àrnolyn mentre se li nuvolava la vista.

Un retaguenc, maldant per fugir va aparèixer entre els arbustos i va veure l'Àrnolyn tombat al terra amb la fletxa clavada al lateral. Va soltar una riallada malèvola. La Meluan va alçar l'arc a temps per parar el tall que li anava al cap i va agafar la dona pels cabells. La Meluan va cridar. L'Àrnolyn va veure el que passava i no ho va dubtar. Es va arrencar la fletxa i va clavar-la al bessó del retaguenc. El del nord va soltar la Meluan i va colpejar la cara de l'Àrnolyn amb la bota. La Meluan va agafar l'arc que havia soltat l'Àrnolyn quan li havien disparat i no ho va dubtar. Va encaixar una fletxa aprofitant la distracció que havia provocat el comte i va disparar una fletxa directament al cor del retaguenc.

En Walder va aparèixer entre els arbustos amb l'espasa, que gotejava sang, desembeinada. L'havia atret el crit de la Meluan. Va mirar l'escena. L'Àrnolyn va alçar-se usant un arbre proper.

—Són tots morts? —va preguntar el comte panteixant.

Els cabells recollits en una cua d'en Walder van voleiar al vent quan va assentir. La Meluan va tornar l'arc a l'Àrnolyn. El pèl-roig va somriure i va dir:

—Gràcies. Per salvar-me la vida.

—Vós ho heu fet primer —va replicar la Meluan i va marxar sense mirar el comte. L'Àrnolyn va pensar-se que l'havia mosquejat i es va sentir trist però en realitat la Meluan volia amagar el rubor que li havia causat el somriure del pèl-roig.

L'Àrnolyn va recolzar-se en el seu arc i va sospirar. Segurament era impossible aconseguir l'amor d'aquella dona de deu anys menys que ell. Aviat el comte faria quaranta anys. Pocs alfäkyn arribaven a aquella edat. L'Àrnolyn va treure un flascó amb un líquid transparent d'una de les butxaquetes de la seua capa i se'l va beure tot. En Walder el va mirar encuriosit.

—Què era aquest beuratge, senyor? —va dir fent un esforç per amagar la seua curiositat.

—La fletxa segurament era enverinada —digué l'Àrnolyn—, així que m'he pres nèctar de sheîma.

L'Àrnolyn va avançar recolzant-se amb l'arc fins al centre de la clariana i va mirar el marqués. En Farenkar tenia un aspecte terrible. Els seus cabells estaven tacats de sang; la cara, era inflada i tenia les extremitats trencades en fractura oberta. A més, el seu cos estava ple de talls petits però fondos. El comte va ordenar als seus homes que construïssin una llitera i, quan va estar feta, van col·locar en Farenkar al damunt. L'Àrnolyn sabia que no estava en condicions de comandar cap expedició així que va decidir nombrar en Walder líder del grup.

La partida va fer camí cap a Minasal malgrat la por d'un atac de Minafoc. En Walder anava primer. En Farenkar al centre rodejat pels exploradors i l'Àrnolyn anava a la rereguarda amb la Meluan que li prestava molta atenció a causa de les ferides. L'expedició va creuar el bosquet i va desviar-se del camí reial, anant camp a través fins que van arribar a la praderia que hi havia just abans d'arribar a la Gorja de les Mines. En Farenkar va empitjorar llavors. Havia passat un dia des que havien rescatat al marqués i fins aquell moment el mavulià havia restat inconscient, quasi segur a causa del dolor. Quan van arribar a la praderia en Farenkar va començar a gemegar i va sacsejar-se de tal forma que el van haver de lligar. L'Àrnolyn ho veia i no volia saber a quines arts fosques havia estat sotmés el seu vell amic. La Meluan i ell s'estaven sovint junts i la Meluan li feia de metgessa. La ferida s'estava tancant adequadament però la Meluan estava intranquil·la per si la ferida s'infectava. L'Àrnolyn somreia i es deixava fer, content que la seua estimada li fes aquell cas.

En Walder es va angoixar quan va saber de l'estat del marqués. Havia planejat arribar a Minasal aquell mateix dia i no tenia ganes de demorar-s'hi. Aquell dia no van poder avançar més a causa del mavulià. Van muntar el campament i no van encendre cap foc car, com ja he dit, es trobaven a l'entrada de la Gorja de les Mines. En Walder va assignar guàrdies que vigilessin durant la nit i va demanar a l'Àrnolyn que guarís a en Farenkar. L'Àrnolyn va acceptar i va examinar el cos d'en Farenkar. Tenia ferides a tot el cos, car havien intentat escorxar-lo. A l'inici havia embenat les ferides i havia col·locat els ossos al lloc però ben aviat es va adonar que no seria suficient i usant una planta medicinal anomenada rezish va confeccionar un beuratge que anul·lava el dolor. L'Àrnolyn va donar-li la medecina amoinat perquè en Farenkar no sobrevisqués aquella nit i no es va adonar que un parell d'ulls foscos el miraven des de darrere una caputxa amb desig.

Aquella nit en Farenkar es va estabilitzar però ni l'Àrnolyn ni en Walder no van poder dormir bé. El comte no va pegar ull a causa del dolor de la seua ferida i en Walder... bé a en Walder el van despertar a mitja nit. L'explorador li va anunciar que una partida de cinc genets s'acostava desde Minafoc.

L'alfäkyn va deixar deu exploradors contant la Meluan al campament protegint en Farenkar i l'Àrnolyn i es va endur els altres deu a parar una emboscada als genets. En Walder, que coneixia aquelles terres millor que ningú, va guiar-los entre les altes herbes fins a un congost travessat pel camí reial. Cinc homes es van situar al capdamunt d'una de les parets de roca i cinc més sense comptar en Walder a l'altre. El líder va mirar els genets que s'acostaven al galop i va notar com se li accelerava el pols. Els nukagurians van encaixar les fletxes. El núvol de pols que alçaven els cavalls retaguencs es dirigia cap al congost.

—Estàn a tir, senyor —va dir un dels homes d'en Walder.

El ros va assentir. Els exploradors van ajupir-se. En Walder ja podia sentir el renill dels cavalls retaguencs. Els homes d'en Walder van tensar els arcs. El líder va arrepentir-se d'allò. Un reducte de les forces retaguenques atacaria el campament. Però no podien saber on era. O sí? En Walder va retirar aquestos pensaments del seu cap i va alçar el puny. Els retaguencs avançaven en formació de punta de fletxa. El líder dels exploradors va fer-se enrere un floc de cabells que li va caure sobre els ulls amb la mà de l'espasa. Podia veure el blanc dels ulls del primer guerrer del nord. En Walder va baixar el braç. Els exploradors van soltar les cordes. Durant un parell de segons les fletxes van voleiar per damunt del camí. Dues fletxes van impactar al coll del primer cavall, que va provocar amb la seua caiguda la mort del primer genet. Un altra fletxa va clavar-se a la cara d'un altre cavaller. Dues més es van clavar al pit del tercer retaguenc. El quart guerrer del nord va morir amb una fletxa atravessant-li el coll i l'altra la cama. L'últim va intentar fugir saltant del cavall però la montura del seu company li va passar pel damunt.

Els exploradors van baixar de les roques i van acoltellar als retaguencs que quedaven amb vida. En Walder va netejar l'espasa i va embeinar-la.

—Senyor —va dir un dels seus homes—, hem trobat açò en un dels cossos però no ho entenem perquè està en retaguenc.

El capità de la guàrdia del comte va agafar el rotlle de pergamí que li allargaven, tacat de sang. Va desplegar-lo i començà a llegir.

—Què hi posa? —va preguntar l'explorador mirant la cara d'esglai que tenia el ros.

—En Farenkar s'equivocava. Atacaran Torcau.