Capítol 3

Farenkar

El vell mavulià va treure la destral del cos inert del retaguenc i va mirar el contrincant. L'enemic tenia una ferida al muscle i els cabells rossos tenyits de sang però sostenia la llança amb lleugeresa. En Farenkar, en canvi tenia els braços i les cames plens de talls superficials i la destral li pesava com un mort però als seus ulls hi havia el centelleig de la mort. En Farenkar va apartar un cadàver amb la bota de cuir tacada de sang i va esquivar l'envestida del del nord. Amb un colp destre va tallar la punta de la llança de l'enemic però el retaguenc, més jove i menys cansat, va colpejar l'estómac d'en Farenkar amb el mànec de la llança. En Farenkar va retrocedir trontollant i sense aire i va dreçar una mirada al jove molt greu. El ros va desembeinar una espasa i el va atacar. Amb una agilitat sorprenent per algú de la seua edat, en Farenkar es va ajupir esquivant un tall que li anava directament al cap. El marqués va alçar la seua destral de batalla però el retaguenc va tallar l'empunyadura de l'arma d'en Farenkar transformant-la en un bastó inservible. En Farenkar va mirar el que havia sigut la seua arma, sorprés i, quan va tornar a centrar-se, un tall li anava vertical cap al cap. Per reflex, el mavulià va alçar el braç i per sort el seu braçalet va parar el colp, perquè sinó el tall li hauria segat el braç i la vida. En Farenkar es va recuperar ràpidament i va agafar l'espasa del contrincant. Els dos van forcejar una mica i, durant un moment va semblar que guanyaria el del nord però en Farenkar va forçar-lo a fer un gir de canell i el retaguenc va haver de soltar l'espasa. En Farenkar va donar un cop de puny a la mandíbula de l'home ros fent-lo caure i es va col·locar agenollat al damunt de l'enemic. Farenkar va donar uns quants cops més al rostre del retaguenc abans aquest no va traure un punyal i li'l clavà a en Farenkar a la cuixa. El marqués va retrocedir amb un crit. La sang li va deixar xop el pantaló en qüestió de segons. En Farenkar va prèmer la ferida amb la mà i va posar-se dempeus. El seu enemic també es va alçar amb la daga a la mà. Va intentar apunyalar-lo al costat. En Farenkar va parar el colp agafant el retaguenc pel canell i colpejant al retaguenc a la tràquea. Aquell colp va acabar amb la vida de l'home ros.

En Farenkar va caure de genolls. Llavors va recordar tot el que havia passat. El rei havia ordenat la construcció d'una muralla a Malferit. L'anomenada Porta de Malferit. A més, havia assignat un grup de guerrers comandats pel marqués per a defensar els constructors. Havia passat un mes des d'allò. La nit anterior els havien caigut a sobre sense temps a reaccionar. Els constructors i les constructores s'havien refugiat a les barraques i el batalló de soldats havia plantat cara a l'avantguarda de l'exèrcit retaguenc. L'Eddard havia sigut el primer a caure. Després havien anat caient un per un. Els retaguencs havien calat foc a les barraques i havien mort a tots els constructors. Homes i dones sense condicions per lluitar. Els últims a quedar havien sigut Farenkar i Melissa. En Farenkar va recordar la Melissa. Tenia un somriure encisador i uns ulls color ambre preciosos. El desgraciat que acabava de morir havia travessat la Melissa amb la llança. En Farenkar va mirar-se la ferida. L'estómac li va rugir però no va fer-li cas. Va agafar l'espasa del seu enemic i va usar-la com a bastó per posar-se dempeus. La ferida li sagnava encara i tenia un aspecte terrible, el tall havia arribat fins a l'os. En Farenkar va buscar amb la mirada una planta, la sheîma, la planta emblema dels alfakÿn. En Farenkar va veure que els corbs havien començat a alimentar-se. Només llavors va veure que l'escut que portaven era el de Artâsk, senyor dels Tals.

En Farenkar va trobar una sheîma i va arrencar les fulles de la verda planta. Va llevar-se la camisa de seda que duia baix la cota de malla i va estripar-la en benes. Llavors va usar les benes i la sheîma en un embenatge improvisat per a la ferida de la cama. El mavulià va deixar anar un gemec. La ferida li coïa.

El marqués va mirar cap a les barraques. Si la memòria no li fallava, hi havia un soterrani amb menjar i aquest podria haver-se salvat. En Farenkar va arribar a la barraca amb el soterrani coixejant i donant-se suport amb l'espasa. Va netejar les cendres amb les mans i va obrir la trapa de metall. Després va tancar la trapa deixant-la amagada igualment. En Farenkar va tossir quan la cendra li va arribar als pulmons. Encara tenia sort. Quedava un no-res de carn seca i un rosegó de pa dur. El mavulià va menjar-se tot allò amb una ànsia desmesurada. Quan va acabar va recordar una cosa molt important. Al dia següent aniria una partida d'exploradors de Mina-sal amb una caravana d'aprovisionament per als constructors. Si aguantava tota la nit, encara podria salvar-se. El mavulià va alçar-se amb un renec inaudible i va trancar la trapa d'eixida. No volia que els retaguencs arribaren i el trobaren de seguida. En Farenkar va tornar a seure al terra. Era l'avantguarda de l'Artâsk. Allò explicava moltes coses. El marqués va pensar en com feia les coses l'Artâsk. El rei fosc devia haver enviat un exèrcit per prendre Sihllop i donar un cop directament al cor de l'economia de Nukagur. En Farenkar va treure un pergamí i la ploma que sempre duia al damunt i va escriure una carta per al seu sobirà. En ella explicava el que creia que seria el següent moviment retaguenc. Va acabar i va rotllar el pergamí guardant-lo a dintre d'un cub de pomes. Després es posà a descansar.

En Farenkar va despertar quan ja era fosc. Un llop va udolar a les rodalies i el marqués es va remoure inquiet. Llavors va sentir passos a sobre seu. Un temor va assaltar al marqués. Serien els exploradors? No, era massa prompte. En el millor dels casos serien llops. En el pitjor dels casos, retaguencs. En Farenkar va agafar l'espasa en silenci. Es va sentir moviment a la trapa. En Farenkar estava segur d'haver-la amagat baix les cendres però tot i així es va amagar baix de les escales.

«Els exploradors retaguencs sempre estan a un parell de dies de les forces principals» es va dir en Farenkar. «És impossible que siguen ells».

La trapa va rebentar. En Farenkar va arrecerar-se contra la paret de baix les escales. Una suor freda li recorria l'esquena. Des de la seua posició va veure com una bota baixava un graó. Una bota negra amb la puntera desgastada. El propietari de la bota va baixar un altre graó. Tenia les botes negres tacades de cendra i sang. Els pantalons grisos, en canvi estaven impol·luts. L'home va baixar un altre graó. En Farenkar va poder veure-li l'espasa, una simitarra llarga i corbada. L'home va baixar els graons que li faltaven i en Farenkar va veure que tenia els llargs cabells negres recollits en una cua i que anava nu de cintura en amunt. En Farenkar va sentir pànic. Només era qüestió de temps que el desconegut el veiés. En Farenkar va sentir la respiració de l'altre individu. Era pesada i lenta, com d'un cavall en repòs. En Farenkar va mirar les opcions que tenia: quedar-se amagat, matar al desconegut o neutralitzar-lo. El marqués va decidir de pressa.

El desconegut va fer-se enrere els cabells negres. En Farenkar va pensar que havia baixat la guàrdia i va posar la punta de l'espasa a l'esquena bruna de l'individu. Les cicatrius a l'esquena del descamisat van estirar-se quan la punta va tocar-lo.

—El teu nom —va dir el mavulià amb la veu rogallosa que el caracteritzava. El desconegut va alçar les mans amb gest de rendició.

—Sóc en Bast —va dir amb veu serena—. Amb qui parlo?

—Amb ningú —va fer en Farenkar amb un esforç per ignorar el dolor de la cama.

—Sou... sou el marqués?

—De quin bàndol ets, Bast?

—Sóc un berserker del califat —va dir en Bast—. Estic amb l'Énnersot. Hi és fora.

—Molt bé —va dir en Farenkar—. Som-hi doncs.

En Bast va intentar girar-se però en Farenkar, que no confiava en Bast, va prémer la punta de l'arma entre les costelles del descamisat.

El marqués va obligar a pujar les escales a el berserker mentre s'agafava de la barana per no caure. Graó a graó, en Farenkar se sentia més confiat i en Bast anava dient:

—Ja veureu senyor. Molts alfakÿn pensaven que havíeu mort. S'alegraran molt d'açò.

En Farenkar va eixir rere Bast. L'exèrcit de Retag hi era fora. Dos retaguencs van agafar els braços d'en Farenkar impedint que tornés al soterrani.

—Solteu-me desgraciats! —va dir el marqués. Llavors va parar la mirada en el berserker—. Tu... m'has mentit!

—És el que té parlar amb lord Artâsk... —va dir l'home sense camisa. En Farenkar va empal·lidir—. Afaiteu-li la barba i tanqueu-lo al carro.

Un home va avançar cap al marqués amb un ganivet d'un pam de llarg la mà. En Farenkar es va moure frenètic, mirant de fugir d'aquell somni, mirant d'alliberar-se. No ho va aconseguir.