Capítol 18

I així van passar els dies. Pel matí, Darm entrenava i estudiava. Després dinava amb Arnalyon i passava la vesprada buscant informació sobre l'ermità. Finalment, quan es feia fosc, Darm anava a la cova i s'entrenava molt dur amb Thamion. Poc a poc els dies es van convertir en setmanes i les setmanes, en mesos. I així, abans que no s'haguessin adonat de res, havien passat tres mesos i Darm havia fet grans progressos i s'havia convertit en un gran espadatxí.

I si a Darm tot li anava perfecte, al regne, tot se n'anava en orris. Unes setmanes més tard els retaguencs havien pres el pont que creuava el Koplos. A més, havien conquerit l'estret de Malferit i, encara que la Porta de Malferit no havia caigut, el Comtat Ausuntum havia quedat aïllat de la resta del regne. Per aquesta raó, Farenkar estava allistant guerrers a l'exèrcit i, segons es deia, planejava un atac contra Malferit.

Fou llavors, passats tres mesos del començament del setge a Port Robí, quan Gareth va tornar amb uns cinquanta homes. El setge a Port Robí havia sigut un fracàs total i dels mil cinc-cents homes que havien començat el setge, només Gareth havia sobreviscut. La flota havia sigut destruïda, de forma que només restava la flota instal·lada a Sihllop.

Va ser llavors quan les tropes de Torcau es van mobilitzar. La meitat dels que Farenkar havia allistat, van anar amb ell cap a Malferit, a reconquerir-lo. Per altra banda, Thamion es va endur els seus genets a Sihllop, per vetlar per la seguretat de la flota. Darm, també va ser cridat però no es va endur homes. Quan va arribar a la ciutadella, responent a la crida del rei, va trobar a Gareth i al rei que conversaven.

-Gareth –va saludar un Darm sorprés perquè pensava que havia marxat amb el seu pare.

-Darm –va correspondre'l el mavulià.

-Conta-li-ho com m'ho has contat a mi, Gareth –va dir el rei.

-Supose que sabràs que vaig ser l'únic supervivent del setge contra Port Robí –va dir Gareth. Va interpretar el silenci de Darm com un sí i va continuar–. Doncs bé, no ho hauria pogut fer sense l'ajuda d'un home, de cabells canosos i barba serrada. Va treure'm de la batalla, muntant un cavall marró Pura sang (molt semblant al teu, per cert) quan em van ferir i em va dur lluny d'allí. No sé on estava quan em vaig despertar, només sé que estava a la casa d'aquell ermità, que em va cuidar fins que em vaig posar bé.

«Quan vaig estar bé, em va fer beure un beuratge que em va adormir i, quan vaig despertar, em vaig trobar en una fonda de Vilaforca.

-Recordes alguna cosa com on era la casa o... –va dir Darm, que va saber que aquell era el seu home.

-Sí –va dir Gareth–. Em sembla que estava dins d'una muntanya, però no se més.

-Darm, ja saps que fer –va dir el rei amb un posat seriós.

Darm va assentir i va sortir de l'estança com un llamp. Va acomiadar-se d'Arnalyon, fugisserament i va anar cap als estables. La missió que li havien encomanat era la que ell esperava des de feia tant temps. La de portar l'ermità a Torcau, on sabria finalment qui era.

Poc després, un genet va creuar el pont de Torcau al galop. Va tardar un dia en arribar a Sihllop, on va haver de canviar el seu cavall, que estava mig mort, a més va dormir allí. El dia següent va continuar galopant fins que va arribar a Beniaçmunt ben entrada la nit, on va tornar a canviar de muntura i va fer nit. A partir d'allí, va suavitzar el ritme i el quart dia de la seua partida de Torcau, va arribar a Vilaforca.

El poblat estava tal i com el recordava. Darm tornà a creuar les seues portes i va trobar els seus habitants amb les fletxes encaixades.

-On és Lejoian? –va cridar Darm, esperançat de tornar a veure el seu amic.

Un home va creuar la plaça i es va trobar amb Darm. No era Lejoian.

-Qui ets tu que vol saber pel meu amic? –va dir en un to molt desagradable.

–Sóc Darm Farast membre dels Alfäkyn–va respondre el jove–. I vós?

–Sóc el líder del mercenaris que van contractar els vilatans per protegir-los–. Si voleu trobar Enboraj, es troba a la fonda. Avui no li toca la guàrdia.

Darm va creuar el poble fins que va arribar a la taverna. Allí va cordar el cavall a una farola i va entrar a l'hostal.

Lejoian estava bevent amb uns amics quan va veure entrar a Darm. Llavors va demanar una altra gerra de cervesa i va portar-li la al jove.

–Darm! -va saludar-lo rient i abraçant-lo –. Darm, Darm, Darm. Com et va tot? Però seu, seu. M'has de contar un munt de coses! Fa tant que no ens veiem...

Darm es va sentir afalagat per tot allò i va seure, enrajolat.

–Digues Darm, que et porta ací? –va dir Lejoian amb un ampli somriure.

–Busque algú –va respondre Darm efusivament–. Però digues, com us va per ací? M'han rebut una colla de mercenaris i, pel que he vist, ja no ets el seu cap.

–Ja veus –va dir l'home amb el cap cot–. Van arribar els reforços que tant esperàvem però no compleixen la seva feina. No ens protegeixen d'ells mateixos.

–Què vols dir? –va preguntar Darm intrigat.

–Quan van vindre, van repel·lir un atac bàrbar, és cert però després ens van mig saquejar i es van quedar el que van voler –Lejoian estava enfurit–. No ho vam poder evitar. La seva presència ací, és com una plaga, sembla que no es cansin mai de menjar ni de beure, i a més usen les nostres dones com si fossin joguines que poguessin agafar-nos i tornar-nos.

–Vaja –va dir Darm, abaixant la mirada cap a la seua gerra–. No ho sabia.

–És natural –va respondre el vell amb una trista mirada–. Però digues, qui és aquest a qui busques.

–Més bé busque un lloc, no un home –va dir Darm–. Saps d'algun lloc que tinga un turó i que per dins estiga buit.

–Bé, que jo sàpia no hi ha cap turó com el que tu dius –va respondre Lejoian rascant-se el cap–. Però potser si busques als turons de la Banya, hi trobes alguna cosa. Bé, he de marxar. Els meus companys esperen.

Lejoian va fer acte d'alçar-se però Darm el va engrapar per la mànega.

–Digues Lejoian –va començar–, ha arribat alguna dona ací amb fills i que s'anomenés Alyada?

–No –va respondre Lejoian–. Per què?

–Per res, Lejoian. Per res.

Darm va soltar al seu amic, que va marxar amb els seus companys, alegre i cofoi. Darm, en canvi es va sentir trist i apenat i es va acabar la seua cervesa sense massa entusiasme. No sabia el que els hauria passat a Alyada i als seus fills, però s'ho imaginava.