Capítol 2

Thamion

«El missatger» s'avorria. Feia mesos que s'estava a Torcau, a l'espera que el rei li assignés la seva missió. Feia dues setmanes, la seva guarnició sencera havia partit, baix el comandament d'Énnersot. A hores d'ara estarien combatent als retaguencs a Port del Bou. Per si fóra poc, el seu rival jugant a escacs, que no era ni més ni menys que el marqués Farenkar, havia partit per protegir l'estret de Malferit.

En Thamion s'estava moltes estones a les seves dependències a la torre. Com a duc de Torcau, podia marxar quan volgués però si no s'estava a les seves estances, podria ser que no li arribés el missatge del rei.

«El missatger» va mirar la seua habitació. Li agradaven les seves dependències. El seu sofà de vellut d'un roig viu, la seua taula de roure, el seu ampli llit... Malgrat tot, se sentia enclaustrat, com un lleó dins una gàbia.

En Thamion va seure a la cadira que hi havia prop de la finestra. Molta gent creia que «el missatger» era un home rude i més aviat ximple i el duc s'adonava que això l'ajudava força perquè parlaven davant ell coses que no deurien dir. Molta gent creia que en Thamion era més múscul que cervell. Res més lluny de la realitat. La ment instruïda d'en Thamion era una flama viva, que cremava de curiositat i de saber. En Thamion havia sigut educat per l'Olívia, la seua mare, en totes les arts i encara que li agradava la pintura i el teatre, la música era el que realment captivava el seu cor. El duc va treure el llaüt del seu estoig amb molta cura com si l'instrument fos un nounat. Era un llaüt magnífic, de fusta clara polida i envernissada, cosa que donava una brillantor a l'instrument, quasi màgica. Tot i que el llaüt estava malmés, es podia observar que eren colps provocat per un amo anterior, que no el tractava tant bé com l'actual. En Thamion havia adquirit aquest preciós instrument d'una botiga de segona mà a Sihllop. Tot i que s'havia gastat quasi tres marcs d'or (tres-cents justos, el suficient per comprar-se un cavall raighowà) el duc creia que eren els diners millor gastats en la seua vida. Ara per ara tenia un parell de jocs de cordes de recanvi i una eina per polir la fusta del bell instrument.

En Thamion va posar-se el llaüt a la falda i va tocar un acord. Va fer cara de pomes agres i va ajustar la corda fluixa. Va tornar a tocar l'acord i, com que va veure que sonava bé, va començar a tocar. Va tocar La balada de la mort i La dansa de la donzella. Els seus dits es movien a una velocitat vertiginosa i la música ressonava a les parets fent que ressonara per tot Torcau. Durant aquells dies, els habitants de Torcau van fer córrer el rumor que un fantasma a la torre tocava el llaüt i cantava per donar coratge als guerrers alfäkyn. De sobte, el ritme va canviar i el duc va començar a tocar una música lenta i trista. Llavors en Thamion va començar a cantar. Tenia una veu de baríton preciosa i li posava tanta passió a la melodia que podia fer que la meitat dels habitants de la capital de Nukagur es van posaren a plorar. La cançó parlava de l'Olívia i de com havia mort en batalla i de la tristesa que sentia el seu fill, el propi Thamion, ara que no hi era. El duc va tocar dolçament el darrer acord i va alçar la mirada. Un noi pèl-roig se'l mirava des de la porta amb els ulls humits.

—Senyor —va dir amb veu trencada el jove—, sa majestat vol veure-us.

El noi va fregar-se els ulls mentre en Thamion guardava el llaüt a l'estoig.

—Com et dius, nano? —va preguntar «el missatger».

El meu nom es Arnalyon, senyor —va respondre el fill d'Àrnolyn.

—Em pots fer un favor? —L'Arnalyon féu que sí—. No digues a ningú el que has vist aquí.

—Però senyor, és tan bell...

—M'és igual. Tinc una reputació i la perdria si la gent sabés això meu.

L'Arnalyon va assentir amb el cap.

Poc després en Thamion va arribar a la sala d'audiències del rei. Anava vestit amb un gipó blau i uns pantalons negres, acabant amb unes botes altes. La capa, d'un to rojós, anava enganxada per un fermall amb forma de fulla. El duc va entrar a l'estança amb el cap ben alt i una dignitat que transpirava de cap a peus.

—Majestat —va dir a mode de salut mentre feia una reverència.

El sobirà va somriure. Portava una túnica blanca amb brodat de fil d'or. La barba se li havia tornat més blanca, tot donant-li un aire de saviesa, però els seus cabells continuaven tant negres com sempre.

—Supose que saps perquè t'he fet cridar —va dir el monarca amb la seua característica veu autoritària.

—Sí, altesa —va respondre en Thamion—. Tinc entés que aneu a encomanar-me una missió.

—Exacte —va dir el rei arrufant les celles amb gest de preocupació—. Tinc intenció d'enviar una delegació a Rhaygow per demanar reforços.

En Thamion va pensar que era natural que el rei fes això . Després de la derrota al setge de Port Robí, les forces de Nukagur s'havien vist reduïdes i després de la batalla al pont del riu Koplos els guerrers de Nukagur eren superats per deu a un, segons els espies que els alfäkyn tenien entre els retaguencs. Reflexionant sobre això, en Thamion va fer que sí.

—Vull que tu hi vages —digué el rei, contundent.

La declaració va agafar a en Thamion per sorpresa.

—Però majestat... ara sóc duc! —va aconseguir articular.

—Aquesta és una de les raons perquè vull que hi vages —digué el monarca—. Necessite algú amb un rang suficientment elevat per no ofendre a la reina de Rhaygow.

—Molt bé senyor —va dir en Thamion amb el cap cot—, si vós ho desitgeu, hi aniré.

—Amb això mostres gran saviesa, fill —va dir el rei mentre agafava un sobre de la taula—. Pren, porta a la reina aquesta carta. Protegeix-la amb la vida si és necessari. Parteixes demà amb les primeres llums.

En Thamion va fer que sí i va mirar-se el sobre. Duia el segell del monarca, que estava a la part superior de la vara de comandament del rei, desmuntable. Va guardar-se la carta a una de les butxaques de la capa i, després d'un comiat efusiu, en Thamion va marxar. Va tornar caminant a les seves estances però abans, va entrar a la taverna d'en Barendeur, una fonda de classe mitjana a la qual hi anaven els comerciants baixos de Sihllop i gent menys benestant. Allà va fer un mos i va petar xerrada amb el seu bon amic Barendeur.

—Aquesta nit faràs com les últimes? —va dir en Barendeur posant-se tot seriós de sobte.

—L'última abans de partir — va confirmar en Thamion.

Van continuar parlant durant una bona estona de coses inversemblants fins que en Thamion va acabar de dinar i va tornar a les seves habitacions.

Va passar-se tota la vesprada organitzant el que s'enduria a Rhaygow. Una túnica, l'estendard, la carta, el llaüt... Va mirar-se el llaüt. No, el llaüt no anava a desar-lo encara. Va mirar per la finestra i va veure que començava a fer-se fosc. En Thamion somrigué. La llum del capvespre va il·luminar els seus ulls. No, encara usaria el llaüt avui. Va dirigir-se a l'armari i va obrir el segon fons. En va extreure una capa negra atzabeja, un barret emplomallat i roba humil. El duc va canviar-se. La capa damunt els muscles, el barret calat fins a les celles i els cabells recollits en una cua, li donaven aspecte de jove trobador. En Thamion va dirigir-se cap a la fonda d'en Barendeur amb el llaüt a l'esquena. En Barendeur va somriure quan el veié entrar. Sabia qui era però per als clients de la fonda era el músic Flavion. En Thamion, també anomenat Flavion, va tocar el fermall dels alfäkyn abans de seure al lloc d'instrumentista i posar-se a afinar el llaüt.

Aquella nit hi havia més gent de l'habitual. Una caravana havia arribat aquell mateix dia i els havia semblat que la taverna d'en Barendeur era el lloc idoni per sopar.

En Flavion va començar a tocar. Tocà La llum dels genets, El foc del bes i La lluna per vós. Llavors va tocar una cançó alegre composada per la reina Elionor de Rhaygow per a la seua filla feia molts anys: El ball d'Alora. Els dits del músic es movien amb una velocitat sorprenent, com si ballessin damunt les cordes del llaüt.

En Flavion va acabar de tocar i va alçar la mirada. Una noia rossa el fitava amb uns ulls marró verdós que no havia vist mai. El duc va notar que el rubor li pujava a la cara i va desviar la mirada cohibit mentre que la jove va deixar anar una rialla alegre que al músic li va semblar com un glop de xocolata calenta una nit d'hivern. Una part poc disciplinada de la ment del «missatger» va començar a escriure una cançó per a la jove rossa que el mirava. La noia va somriure i es va aixecar.

—M'ha agradat l'última cançó, dolç joglar —va dir quan va arribar al seu costat. A la barra, els ulls negres de Barendeur van centellejar somrients i el vell taverner va sacsejar el cap fent que els seus cabells color caoba se li reboliquessin,

—Puc suposar que us anomeneu Alora, doncs —va dir en Flavion amb un somriure als llavis.

—M'heu ben enxampat —digué la jove tornant-li el somriure. En Flavion va sentir que alguna cosa se li trencava dins el cor—. Vós com us féu dir, amic músic?

—Sóc en Flavion —va dir el duc traient-se el barret—. Què us porta per aquestes terres, senyoreta? Mai us havia vist aquí.

—Afers del meu pare, em temo —digué ella asseient-se al costat d'en Flavion—. Negocis de comerciants i tot això.

—No sembla gaire divertit —rigué el músic.

—No massa —respongué l'Alora, somrient—. És més divertit estar-se a una fonda amb un músic sols per mi.

—Crec que en això puc ajudar-vos —va dir en Flavion també somrient—. Què voleu que us toque?

—Si us plau toqueu La balada del dolç amant.

—Però Alora, aquesta cançó requereix d'una segona veu.

—Us penseu que no sé cantar, Flavion meu?

En Flavion va somriure i assentí. Aleshores començà a tocar. La música es movia lleugera sota els seus dits i es desplaçava per l'aire com si dansés. El duc cantava i quan callava, la veu de l'Alora emergia. Tenia una veu dolça com la mel i entrenada, cosa que feia més melodiosa la cançó. Quan van acabar, un silenci es va fer a la sala. Ningú es movia, ningú respirava. I tot seguit, un sonor aplaudiment.

Van passar algunes hores i ja era nit tancada. Els dos joves músics passejaven a la llum de la lluna creixent. Anaven agafats del bracet i parlaven de coses sense importància. El temps que faria l'endemà, el preciós i afavoridor vestit blau cel que portava ella, els viatges d'en Flavion pel món... Tot d'una, l'Alora es va posar seriosa i digué:

—Tens cap protector?

La pregunta va agafar d'imprevist al duc però ràpidament es va agafar a la situació.

—En necessite cap? —va respondre amb un somriure.

—I tant! Un protector als regnes del sud podria fer-te molt bé, Flavion meu.

—Potser hauria de buscar-ne algun —va dir en Flavion amb cautela. No volia que la noia descobrís qui era en realitat perquè quan pensava en la reacció de l'Alora...

—Jo podria aconseguir-te'n algun —digué l'Alora amb un somriure.

—Temo que sigui una àrdua tasca perquè quan toque per alguna persona important em trave i no aconseguisc que la música passe a través de mi amb la facilitat que ho fa normalment.

L'Alora somrigué.

—És tard i deuria marxar però... podríem veure'ns demà, dolç Flavion?

—Ho sento —va respondre en Flavion encara que l'ànima se li trencava quan ho deia—. Demà parteixo cap a l'oest. Tinc que entretenir a una caravana que es dirigeix cap a Port Verd.

—En aquest cas ves amb compte —l'Alora es va posar molt prop d'en Flavion i ell sentia la olor dels cabells d'ella sense parar de parar en els preciosos llavis de la jove. Va provar a parlar però estava tan trasbalsat i tant ruboritzat que no va aconseguir articular paraula.

L'Alora va fer un bes a la galta del músic i aquest va sentir que el bes li cremava del rubor que tenia. Llavors l'Alora va ficar-se en un hostal benestant acomiadant-se amb la mà.

En Thamion va dirigir-se cap a les seues estances pensant amb ella. Va dormir com un soc i va tindre somnis bonics i humits.

El dia següent una comitiva a cavall va marxar cap a Rhaygow. En Thamion hi anava al capdavant guarnit amb armadura amb l'estendard de Nukagur a la mà i l'espasa al maluc.