Capítol 19

En què es narren els fets de l'expedició de Darm i el final de la primera part de la història

El dia següent Darm va eixir d'expedició. Havia estimat que primer preguntaria al poble si algú havia vist l'ermità o sabia qui era i que buscaria rastres del guerrer. Per això el seu corser i ell es van aventurar fins la zona on, suposadament, Gareth havia sigut trobat. Feia un mal dia, plujós i fred, car l'hivern s'acostava, per tant era de vital importància que el jove trobés algun rastre. Darm va anar veient si, encara que hagués passat tant temps, el seu home havia deixat cap senyal. Havia fet un llarg viatge per arribar fins allí i no pensava desaprofitar les pistes que el perseguit podia haver deixat enrere. Va buscar rere les columnes del llavador i entre elles, on havia sigut trobat Gareth. Examinada la terra que envoltava la zona del llavador, va provar de preguntar als homes i dones que es trobaven al poble.

De primer, va provar amb un noi que baixava corrents amb un gran fardell de roba. Darm, encaputxat, va provar d'ajudar-lo i el noi li va agrair. Després de prestar-li ajut, Darm va entaular una conversació amb el noi de cabells foscos i pigues abundants. Poc després, el noi se'n va anar i Darm no havia tret res en clar. El sagal deia que el dia que havia aparegut Gareth no havia baixat al llavador perquè era dia de mercat. Darm va provar amb una dona que baixava de llaurar i que es dirigia amb una mula, cap al molí que hi havia al riu. La dona, d'aspecte desvergonyit i amb un fort accent, li va dir que aquell dia havia estat al mercat. Llavors, va parlar una vella, asseguda en un cantó del llavador i en qui Darm no havia reparat.

–Potser jo sàpia qui busques fill –va dir la vella amb un somriure als llavis– perquè jo no hi era al mercat, aquell dia.

–Digueu-me, bona dona –digué Darm– sabeu qui és l'home qui busco?

–Potser sí, potser no –va dir la vella amb un riure sec i estossegant–. Abans, però, que jo et digui res noiet, acostat per què pugui saber com ets.

Darm es va apropar i va veure els ulls foscos i entelats de la dona cega. La dona va tocar-lo amb unes mans arrugades i uns dits llargs.

–Vaja, vaja... Deuries afaitar-te aquesta barba, jovençol. No et senta bé...

–Seríeu tan amable de dir-me qui és aquell a qui busco? –va replicar Darm, enrajolant-se.

–Si tu no ho saps, qui ho pot saber, noi? –va respondre la vella amb un somriure enigmàtic.

–Bona dona, sé com és d'aspecte però no sé el seu nom.

La vella va riure amb un estossec.

–Ets un Alfäkyn molt jove per anar buscant homes del seu calibre.

–Com sabeu que sóc un Alfäkyn si no m'heu tocat el fermall? –va dir Darm amb els ulls com taronges.

–Sóc vella i per això sé coses, encara que de vegades no puga recordar-ho tot. Sóc vella i, encara que em consideren boja no sóc estúpida.

Darm, es va quedar sense paraules i va mirar la vella, admirat. No entenia on volia anar a parar i encara que respectava la dona, la paciència se li esgotava. Malgrat tot va decidir suportar una mica més.

–Ningú no ha dit que sigueu boja –va constatar amb sorna a la veu.

–O però ho penses –va respondre la vella amb serietat–. Creus que no sento els teus punys cloure's d'impaciència? Creus que no sé que creus que perds el temps escoltant els repapiejos d'una vella com jo?

–Jo... –va començar Darm, però no hi havia paraules que valguessin. La dona havia plasmat perfectament el que sentia.

–Au, ves-te'n, però no el trobaràs, doncs ets un talòs i ell és molt més hàbil que tu.

–Voleu dir que el coneixeu? –va dir Darm astorat.

–No –va dir la vella–. Dic que qualsevol et podria vèncer.

Darm va tensar els músculs i va baixar el cap. Era massa educat com per caure baix les paraules d'aquella dona. La vella somrigué i va tancar els ulls, satisfeta.

–Ell va dir que vindries –digué l'anciana–. Va dir que preguntaries i que jo havia d'atreure't l'atenció. Busca'l als turons de la Banya. T'hi estarà esperant.

Darm va tornar a la taverna quan es va fer fosc. Havia preguntat a més gent però l'única persona que li havia parlat de l'ermità havia sigut la dona cega. Per tant, Darm va decidir que aniria a aquella zona el dia següent.

Es va despertar amb les primeres llums i, després de fer un bon esmorzar va buscar el seu cavall i va encaminar-se cap als turons. Aquell dia un temporal va descarregar a la zona. El fred i l'humitat encalçaven el jove de cabells llargs que, amb la caputxa ben calada, no es va aturar fins que no va arribar a la Banya.

Quan va arribar a les elevacions al capvespre, li va semblar que era un lloc lúgubre i tenebrós car la boira envoltava la zona donant-li un aspecte fantasmagòric. Darm va haver de recórrer una mica més abans no va poder refugiar-se de la tempesta a l'interior d'una cova. Després de fer un foc, va menjar una mica i va anar al llit.

Va romandre despert bona part de la nit amb un tot de sorolls estranys envoltaven la gruta i, en un moment donat, un moviment ràpid produït per algun animal a l'entrada de la galeria, va fer que el jove desembeinés la formidable espasa. Quan finalment el son el va véncer, l'albada començava a despuntar.

Va despertar quasi al migdia però tot i així la pluja no havia minvat la seua intensitat. Darm va tornar a muntar al seu corser i continuà el trajecte. Els turons l'envoltaven com vigilants que no volgueren que es desviés del seu camí. El jove d'ulls verds va veure diversos túmuls i, li va semblar que un felí gran com un cavall remenava la terra però quan es va voler apropar, la bèstia havia desaparegut.

No va parar de ploure en tot el dia i, quan per fi Darm va decidir deixar de fer camí, va trobar un túnel prou gran perquè hi passés un home corpulent. L'alfäkyn va deixar el cavall lligat a l'entrada amb un foc i, amb una antorxa a la mà dreta i Northembur desembeinada a l'esquerra, va començar a explorar la cova. Pel que li semblava, aquella galeria havia sigut perforada per obra d'alguna gran civilització. Estava tallat toscament i amb una arquitectura que simulava quasi a la perfecció una gruta real però hi havia alguna cosa que fallava, com la quasi perfecta rotunditat del túnel o la falta d'estalagmites i estalactites, normals en aquella zona de pedra calcària. Sens dubte era una galeria Mavuliana.

Darm va continuar per aquella gruta fins que va arribar a un lloc on la cova s'eixamplava. Va entrar-hi i ho va veure tal i com era. En el passat aquell turó havia sigut un volcà però ara, sense activitat, havia fet que una clariana hi aparegués. La gespa, verda i tendra s'estenia per tot el terra de la «vall» i una llacuna, plena de nenúfars i peixos, s'hi situava al bell mig. A l'altra banda de la llacuna, hi havia un bosquet, on s'hi endevinava la teulada d'un santuari. Darm va mirar embaladit aquell recull de vida i va pensar que devia preservar-lo. En aquell moment va veure una cabana feta de fusta i fang i va saber que era allí on vivia l'ermità. Darm va desembeinar Northembur i va entrar a la casa. No hi havia ningú però es notava que feia poc hi havia estat algú. A la cabana tan sols hi havia un llit de palla i a la porta un foc que segurament s'usava per a cuinar. Llavors Darm va veure un rastre. De primer semblava insignificant però Darm va decidir seguir-lo. El rastre el va conduir al santuari del bosc. El santuari era sahaèlid tal i com la cúpula i els arcs de mitja punta reflectien. Darm va entrar amb Northembur en la mà esquerra i la daga en la dreta i un núvol de rates penades van sorgir de la foscor. Darm va continuar caminant i llavors una veu va parlar.

–Sembla que m'has seguit la pista, oi nano? –va dir la veu des de les ombres d'aquell santuari–. Doncs deixa'm dir-te que, si no vas amb compte, acabaràs mort. No és molt hàbil per part del teu mestre enviar-te a capturar-me a mi, que he lluitat amb els Alfäkyn i contra ells; jo, que he aconseguit eludir-los tres vegades; jo, que tots els que m'han intentat capturar són morts o desprestigiats; jo, que he matat més enemics els que es poden comptar en dos dies i dos nits seguides. Però em sembla que tu ets diferent. Més que orgull el que t'espenta a perseguir-me és curiositat. Per aquesta raó no acabaré amb tu.

Aleshores l'ermità va sorgir de la foscor enarborant el seu bastó com a arma. Hàbilment va fer recular Darm amb una pluja de colps incessants que el jove va repel·lir gràcies al seu entrenament amb Thamion. Finalment a l'entrada del temple, el bastó es va partir i Darm va prendre l'iniciativa. Soltava estocades i talls a una velocitat increïble però el vell repelia tots els atacs. Aleshores, l'home va llençar una puntada a l'estòmac de Darm, que va haver de recular trontollant. L'ermità va soltar les mitges parts del bastó i va desembeinar l'espasa. Era una espasa molt semblant a la dadearm, també d'acer sahaèlid i semblava que duia la beina i el pom folrats amb cuir. El desterrat es va col·locar en posició defensiva i va somriure. Darm va atacar amb tot el que tenia però era evident que aquell home era molt superior a ell. La lluita va ser breu i va acabar amb Darm assegut al terra i Northembur als peus de l'ermità, que apuntava el coll de l'alfäkyn amb l'espasa.

–Has millorat molt –va dir el desterrat–, però encara no estàs al meu nivell.

–Però... sóc la segona millor espasa del regne! –va dir Darm amb uns ulls com a plats.

–La tercera –respongué el vell amb un mig somriure–. Jo sóc la primera.

–És... impossible.

–No, no ho és. Tinc un dubte –el vell va deixar d'apuntar Darm amb l'espasa–. Per què vas decidir entrar amb els Alfäkyn?

–Per lluitar contra gent com tu –va replicar Darm amb un aspecte amenaçador.

–Contra gent com jo? –l'ermità va embeinar mentre reia–. Si no saps que he fet...

–Se que ets un traïdor i que et van desterrar. No necessite més.

–Qui t'ha dit això? El rei? –el semblant de l'home va canviar i es va mostrar fred i dur–. Perquè això és fals. No vaig trair ningú. Per què et vas unir a ells?

–Perquè... –Darm, intimidat per l'home va respondre amb sinceritat– vull matar a Yöden.

–Bé! –va dir l'ermità amb un somriure als llavis–. En aquest cas ja tenim una cosa en comú. Si t'he deixat en vida ha sigut per dues raons. La primera és si vols que t'entrene per matar a Yöden.

–Què... vols dir?

–Mira, vaig a explicar-te una història. Després que em desterraren amb injustícia vaig anar al nord, per unir-me als guerrers de Naiku contra els retaguencs. Allí vaig lluitar durant molts anys i vaig aprendre moltes coses. També em vaig enfrontar a Yöden dues vegades. La primera va ser en una escaramussa i la segona en un combat individual. Les dues batalles les vaig perdre i em vaig endur records d'ell. Vaig aconseguir escapar de miracle. La primera gràcies a una càrrega d'infanteria. La segona, perquè ell va deixar que marxara amb vida.

–Vaja...

–Llavors, t'uniràs a mi?

–Sí.

–Aleshores, crec que serà millor que comencem. Hi ha molt per ensenyar-te.

–Has dit que hi havia dues raons per deixar-me amb vida –va dir Darm i el desterrat va mirar-lo fixament–. Quina és l'altra.

–Que tu ets Darm Farast i jo sóc Baedr Farast.