Capítol 10

Sobre la donzella guerrera i el robatori a la Capital

Darm va anar despertant febrilment al llarg d'una setmana. Veia ombres i figures al seu voltant. Finalment es va despertar. Era en un llit fet de pells de vaca i d'ovella, en una casa de pedra. De seguida es va adonar que era una de les cases que havia vist a les runes reconstruïda per al seu ús immediat. Darm va aixecar-se amb promptitud, i va buscar amb la mirada la seua espasa o la seua daga. Com que no les va trobar va mirar si a la part interna del cinturó tenia el petit punyal. En veure que sí, va amagar-se rere una columna a l'espera de que algú anés a buscar-lo. No s'equivocava quan ho creia, ja que uns minuts més tard, una dona de cabells bruns va arribar amb un bol ple de menjar. Duia una brusa blava i els cabells recollits en una trena que li arribava fins a mitja esquena. Darm va esperar a que la dona passés de llarg i, quan sobrepassà la columna, va atacar. Ràpidament va agafar-la pel coll apuntant-li amb el ganivet.

-Qui ets? -a dir-li amb veu enfurismada.

-Em sembla que qui fa ací les preguntes sóc jo -va respondre la noia amb veu assossegada. Llavors, en un obrir i tancar d'ulls va tindre a Darm reduït i amb el seu propi ganivet apuntant-lo a l'esquena.

-Em rendeixo- va dir aleshores Darm.

-Molt bé -va respondre la noia-. Qui ets i què hi feies al cràter?

-Sóc un guerrer Alfäkyn, tal i com es pot veure en la capa que m'has furtat i estava en una missió -respongué Darm.

-Ho sento -va excusar-se la noia, baixant l'arma.

-No té menor importància -va dir Darm, alçant-se- però digues, qui ets tu?

-Em diuen Marwen, filla d'Elthawen i sóc una Filla del Bosc, enviada pel mateix motiu que tu suposo -va respondre, donant el punyal a Darm pel mànec.

Darm sabia que els Fills del Bosc eren una tropa d'elit creada per la reina de la Corona de Rhaygow, el regne veí a Nukagur que restava neutral envers als Alfäkyn. Malgrat tot, aquella intrusió d'una Filla del Bosc al territori de Nukagur, podia acabar amb una guerra. Darm, segur que als Alfäkyn no els interessava una conflicte contra els jorhencs, no va mencionar res, sinó que va dir:

-Quant temps portes ací? Perquè per a construir aquest refugi, deus haver estat temps.

-Duc una setmana i escaig -va respondre la jorhenca seient al llit de palla-. Vaig arribar una setmana després que el meteor s'estavellara.

-I l'home que em va atacar? -va preguntar Darm fregant-se el cap. Encara tenia mal al cap a causa del colp de bastó del vell.

-No sé si deu ser però fa uns dies, abans que et trobés, vaig veure una figura que es menejava, furtiva, entre les ombres de les runes.

-Devia ser ell -Darm es va guardar el punyal-. Em pots tornar les meves armes i anem a veure el meteor?

Al cap d'una estona, la parella va arribar a l'indret on s'havia estavellat el meteor. Tal i com havia vist Darm, el meteor havia destruït parcialment la zona de la ciutat. Al fons del cràter però, no hi havia res.

La Filla del Bosc estava estupefacta.

-El meteori-rit -va quequejar mentre baixava la pendent que havia originat el cràter a pas de vell-. Ahir mateix, hi havia un enorme meteor amb un munt de foc que bullia!

-Doncs no hi ha res -va dir Darm.

-Havia començat a estudiar-lo i havia mirat amb que reaccionava -va dir Marwen fent morros-. Algú se la enduta.

-És possible -va respondre Darm, aclofant-se per inspeccionar el terreny. Efectivament, unes marques al terra indicaven que s'havien emportat alguna cosa pesada del fons del cràter-. La pregunta que ens hem de fer ara -va dir alçant-se de nou-, és com ho va fer.

-Jo no vaig portar cavall ni bèsties de càrrega, com tots els Fills del Bosc -va dir Marwen resseguint el rastre amb la mirada fins al cim del cràter.

-Findawey -va mormolar de cop i volta Darm, alarmat.

Aleshores va córrer fins al cim del turó i va anar saltant les restes del que havia estat la gran Capital fins arribar a l'indret on havia amarrat el cavall que li havia regalat el seu amic pèl-roig. Però el corser no hi era. Les regnes havien estat tallades i encara quedaven restes del cuir lligades a la columna on havia deixat el bell pura sang. Marwen va arribar instants després, esbufegant, i es va trobar un Darm desolat.

-La pròxima vegada que decideixis començar a córrer sense cap sentit -va dir entre alenades-, m'avises primer.

-Hem de marxar si volem recuperar l'artefacte -va dir Darm, decidit a recuperar el seu animal-. Propose que vingues a Torcau i que des d'allí planegem la recerca de l'ermità que ens ha robat el meteor.

-Sí, i supose que voldràs que hi porte el producte de la meua investigació, no? -va dir la xica amb ironia-. No pense fer-ho. Amb el que he descobert és més que suficient per a la meua reina.

-Llavors els nostres camins ens separen -va dir Darm, apenat perquè li complaïa estar amb la jove.

-Espera -va dir la noia amb una rialla a la boca-. No pretendràs marxar-te ara, tan tard i sense cap provisió ni res de res, oi?

Aquella nit els dos joves van sopar a la llum dels estels una perdiu que Marwen havia caçat (Darm havia comprovat que la jove era una arquera esplèndida). Va ser un sopar animat i, durant un moment, Darm es va oblidar de tots els problemes que l'assetjaven: la guerra, la missió, el fracàs, el deshonor... Tan sols existia ella, la noia d'ulls ametllats i rialla fàcil.