Capítol 15

De la venjança d'Alyada

Darm va anar coneixent a Thamion. Aquest avesat guerrer era sens dubte un dels millors d'entre els Alfäkyn. Era un home orgullós i temperamental, que anteposava el seu instint de batalla a tota racionalitat. Malgrat la seua temeritat, el jove era un gran espadatxí i, a causa d'aquesta habilitat, era prou vanitós.

Aquell home no solia parlar amb Darm però quan ho feia tan sols parlava de la batalla. Al jove tanta bèl·lica el fastiguejava i per això solia anar amb els cavallers de la tropa de Thamion. Especialment es va fer amic d'un tal Ènnersot, un home de pell fosca i ulls brillants.

Van creuar el riu Koplos al cap de dos dies pel gual i es van creuar amb una dona amb nens que caminava per la riba del riu. Thamion va passar de llarg, adreçant-los una mirada trista. Darm es va quedar estranyat que els menuts ploraren tota l'estona i que la muller tingués els ulls enrogits i per això es va dirigir cap on era la família.

-Què us passa bona gent -va dir inclinant-se sobre el cavall aturat-, que feu aquestes cares i sembleu tant afligits?

-Hem perdut la nostra llar i tots els nostres familiars en un atac de roders, monsenyor -va respondre l'apenada dona, que duia al be un fill i a l'altre li estrenyia la mà.

Darm encara recordava l'atac que havia tingut lloc a Vilaguaita i va contemplar la família, apenat. La dona va apropar-se al cavall de Darm, soltant al xiquet de dos o tres anys i li va suplicar:

-Si us plau monsenyor, feu fora a aquestos bandits que ronden aquestes terres. Tinc por que ens segueixin i que ens matin -la dona li va adreçar una mirada plena de desesperació amb uns ulls enrogits però, malgrat tot, fons i savis com pous profunds. Llavors es va acostar més i va dir baix per què els nens no s'assabentaren del que deia-. Si us plau, han mort el meu fill gran i el seu pare. Els maleïts no són molt lluny d'aquí. A un dia a peu. Si us plau, doneu-los mort. Us ho suplique.

-Senyora, els vostres desitjos són com ordres per a mi. Es complirà i quan ho faja, us faré arribar al lloc on siga que us dirigiu. Digueu-me bona dona, on aneu?

-No ho sabem monsenyor. No sé llegir ja que tota la meua vida l'he passada a la meua aldea.

Darm va sospirar. Al regne hi havia poc analfabetisme, a la majoria de pobles hi havia escoles o així. Només a les més petites aldees no havia arribat l'ensenyament. Sihllop no seria un bon lloc per a ells. Si eren analfabets, no sabrien dur comptes i, òbviament anaven mancats de diners i no podrien prosperar a la ciutat. Djou tampoc seria un bon lloc. La guerra era molt present a aquell lloc. I Torcau tampoc seria bon lloc. Segurament esdevindrien lladres o pitjor. -L'únic lloc que se m'acut, és Vilaforca. Aneu cap al sud, creuant el gual i seguiu el camí. Quan pugueu veure una població i l'enorme bosc, haureu arribat. Entreu a la població, pregunteu per Lejoian i digueu-li que aneu de part de Darm Farast.

-Gràcies monsenyor. No sé com agrair-vos-ho -la dona va somriure.

-Tan sols doneu-me el vostre nom per què puga enviar-vos un missatger, senyora -va dir el jove retornant-li el somriure.

-Alyada, monsenyor.

-Ha sigut un plaer Alyada.

Aleshores Darm va col·locar-se bé a la sella i va seguir la comitiva, que ja s'allunyava. La dona va girar-se un últim moment per a veure com desapareixia rere un turó.

Darm va prèmer el pas i va arribar al lloc on es trobava Thamion.

-Senyor -va dir-li -. Prop d'ací es troba un grup de roders. Els homes necessiten exercitar-se una mica o es rovellaran.

-No perdré homes en una missió que no m'han encomanat, Darm. Ho sento per la pobra dona però tinc un deure. No aniré a buscar la mort.

-És diu Alyada. Aquestos roders podrien fer malbé Sihllop i això faria molt mal l'economia del regne.

-Si els ataquem pots assegurar-me que no perdré cap home i que cap presoner s'escaparà? No ho crec.

-Però Thamion...

-He dit que no i és la meua última paraula.

Darm va estirar les regnes, emmurriat i va dirigir-se als cavallers.

-Genets lliures! -va dir-. Uns roders s'allotgen prop d'ací. Han destruït una aldea sencera prop d'ací i han mort tots els seus habitants excepte la dona i els nens que acaben de passar. Són pocs i van mal armats. El nostre cap diu que no hi hem d'anar perquè podríem perdre gent però jo us dic, si no defensem la nostra pròpia terra qui ho farà? Me'n vaig a combatre aquests malfactors. Qui ve amb mi?

Els guerrers es van mirar els uns als altres i, finalment, Ènnersot va avançar el seu corser blanc.

-Jo vaig nàixer al Califat però aquesta s'ha convertit ara en la meua terra. Quan he vist la dona i els nens, no he pogut més que apenar-me. Vaig a matar aquests malparits amb Darm. Veniu o quedeu-vos amb el senyor. La meua llança és al servei del bé i la justícia.

-I la meua -un altre genet es va apropar.

-I la meua!

Poc a poc, la tropa de Thamion va anar dirigint-se cap a la posició de Darm. El jove va somriure quan va veure que Thamion i els dos homes que restaven avançaven cap on era ell. Llavors Thamion digué:

-No em deixeu cap altra alternativa que unir-me a vosaltres -va acostar el seu cavall cap al de Darm i, agafant-lo pel muscle, va murmurar-. Per aquesta insolència t'hauria d'arrestar però no negaré que el meu cor desitja que passem per l'espasa aquestos bastards -aleshores va declamar de forma que tots l'escoltaren-. Jo dirigiré l'atac i Darm es quedarà, amb Ènnersot i Joijan, custodiant els presoners.

*****

Jonud va anar a reunir-se amb el seu germà. El dia anterior havien saquejat la xicoteta aldea i havien aconseguit un bon botí. Ara es dirigien cap al gual del Koplos per anar als regnes del sud i gastar-se el botí. Es va dirigir cap a la foguera més gran de tot el campament. Sens dubte el seu germà, que era el cap de la comitiva, l'esperaria amb els braços oberts. Jonud va acostar-se a la foguera, passant per les altres dues. Va veure a Kàil i a Mewruk. També va distingir a Junak i a Dorzla. Va arribar a la gran foguera panteixant per l'esforç. Havien acampat al capdamunt d'un turó ja que Jorsed, el seu germà, temia que alguna facció del disgregat exèrcit de Nukagur els atacara.

Feia dies havien trobat un cavaller, guarnit amb un elm en forma d'ós. Jonud no el coneixia però el seu germà, segons havia vist, sí. El genet els va dir que anessin amb compte, ja que part de la cavalleria dels Alfäkyn, els havia atacat i havia vençut. Jorsed havia fet cas del consell i havia refugiat els seus homes al capdamunt d'aquell turó.

Jonud va arribar al cim i va seure al lloc on li corresponia: al costat del seu germà. Jorsed li va acostar una pota de pollastre rostida i el roder la va acceptar encantat. Tot just havia fet un mos quan un corn va fer vibrar els oïts del foragit. El grup que menjava a la foguera gran va soltar els aliments i van empunyar les armes. Jonud va veure de seguida el que havia passat. Uns genets havien irromput en una del les fogueres i havien mort tots els guerrers que hi menjaven. Els seus companys van perseguir els cavallers que ja galopaven cap a les terres baixes. Jorsed no volia fer-ho, més per temor que per altra cosa, però el seu lloc era escortant el seu germà i aquest corria cap a la gorja.

Els guerrers van arribar a una petita depressió i aquella fou la seva tomba. Els cavallers van eixir per damunt els turons, tallant-los la retirada i carregant contra ells.

Els genets van fer una càrrega contra els roders, que no tenien piquers. Jorsed va morir llavors.

Els genets van continuar cavalcant fins que van arribar al capdamunt dels turons. En aquell moment, els bandits es van donar compte de la mort del seu líder i es van desbancar cap a totes bandes. La cavalleria va llençar les llances curtes i va tornar a carregar.

Jonud es va quedar amb els pocs guerrers que esperaven a la part més baixa de la gorja. L'últim que va veure va ser una espasa que va baixar directament contra el seu cap sense elm. L'acer er fred.

*****

Darm va observar la massacre. Va quedar-se embadalit amb els colps segadors i elegants que feia Thamion i va admirar l'estratègia que havia fet servir. Llavors va descobrir perquè utilitzava el rei aquell home com a arma.