De la venjança d'Alyada
Darm
va anar coneixent a Thamion. Aquest avesat guerrer era sens dubte un
dels millors d'entre els Alfäkyn. Era un home orgullós i
temperamental, que anteposava el seu instint de batalla a tota
racionalitat. Malgrat la seua temeritat, el jove era un gran
espadatxí i, a causa d'aquesta habilitat, era prou vanitós.
Aquell
home no solia parlar amb Darm però quan ho feia tan sols parlava de
la batalla. Al jove tanta bèl·lica el fastiguejava i per això
solia anar amb els cavallers de la tropa de Thamion. Especialment es
va fer amic d'un tal Ènnersot, un home de pell fosca i ulls
brillants.
Van
creuar el riu Koplos al cap de dos dies pel gual i es van creuar amb
una dona amb nens que caminava per la riba del riu. Thamion va passar
de llarg, adreçant-los una mirada trista. Darm es va quedar
estranyat que els menuts ploraren tota l'estona i que la muller
tingués els ulls enrogits i per això es va dirigir cap on era la
família.
-Què
us passa bona gent -va dir inclinant-se sobre el cavall aturat-, que
feu aquestes cares i sembleu tant afligits?
-Hem
perdut la nostra llar i tots els nostres familiars en un atac de
roders, monsenyor -va respondre l'apenada dona, que duia al be un
fill i a l'altre li estrenyia la mà.
Darm
encara recordava l'atac que havia tingut lloc a Vilaguaita i va
contemplar la família, apenat. La dona va apropar-se al cavall de
Darm, soltant al xiquet de dos o tres anys i li va suplicar:
-Si
us plau monsenyor, feu fora a aquestos bandits que ronden aquestes
terres. Tinc por que ens segueixin i que ens matin -la dona li va
adreçar una mirada plena de desesperació amb uns ulls enrogits
però, malgrat tot, fons i savis com pous profunds. Llavors es va
acostar més i va dir baix per què els nens no s'assabentaren del
que deia-. Si us plau, han mort el meu fill gran i el seu pare. Els
maleïts no són molt lluny d'aquí. A un dia a peu. Si us plau,
doneu-los mort. Us ho suplique.
-Senyora,
els vostres desitjos són com ordres per a mi. Es complirà i quan ho
faja, us faré arribar al lloc on siga que us dirigiu. Digueu-me bona
dona, on aneu?
-No
ho sabem monsenyor. No sé llegir ja que tota la meua vida l'he
passada a la meua aldea.
Darm
va sospirar. Al regne hi havia poc analfabetisme, a la majoria de
pobles hi havia escoles o així. Només a les més petites aldees no
havia arribat l'ensenyament. Sihllop no seria un bon lloc per a ells.
Si eren analfabets, no sabrien dur comptes i, òbviament anaven
mancats de diners i no podrien prosperar a la ciutat. Djou tampoc
seria un bon lloc. La guerra era molt present a aquell lloc. I Torcau
tampoc seria bon lloc. Segurament esdevindrien lladres o pitjor.
-L'únic lloc que se m'acut, és Vilaforca. Aneu cap al sud, creuant
el gual i seguiu el camí. Quan pugueu veure una població i l'enorme
bosc, haureu arribat. Entreu a la població, pregunteu per Lejoian i
digueu-li que aneu de part de Darm Farast.
-Gràcies
monsenyor. No sé com agrair-vos-ho -la dona va somriure.
-Tan
sols doneu-me el vostre nom per què puga enviar-vos un missatger,
senyora -va dir el jove retornant-li el somriure.
-Alyada,
monsenyor.
-Ha
sigut un plaer Alyada.
Aleshores
Darm va col·locar-se bé a la sella i va seguir la comitiva, que ja
s'allunyava. La dona va girar-se un últim moment per a veure com
desapareixia rere un turó.
Darm
va prèmer el pas i va arribar al lloc on es trobava Thamion.
-Senyor
-va dir-li -. Prop d'ací es troba un grup de roders. Els homes
necessiten exercitar-se una mica o es rovellaran.
-No
perdré homes en una missió que no m'han encomanat, Darm. Ho sento
per la pobra dona però tinc un deure. No aniré a buscar la mort.
-És
diu Alyada. Aquestos roders podrien fer malbé Sihllop i això faria
molt mal l'economia del regne.
-Si
els ataquem pots assegurar-me que no perdré cap home i que cap
presoner s'escaparà? No ho crec.
-Però
Thamion...
-He
dit que no i és la meua última paraula.
Darm
va estirar les regnes, emmurriat i va dirigir-se als cavallers.
-Genets
lliures! -va dir-. Uns roders s'allotgen prop d'ací. Han destruït
una aldea sencera prop d'ací i han mort tots els seus habitants
excepte la dona i els nens que acaben de passar. Són pocs i van mal
armats. El nostre cap diu que no hi hem d'anar perquè podríem
perdre gent però jo us dic, si no defensem la nostra pròpia terra
qui ho farà? Me'n vaig a combatre aquests malfactors. Qui ve amb mi?
Els
guerrers es van mirar els uns als altres i, finalment, Ènnersot va
avançar el seu corser blanc.
-Jo
vaig nàixer al Califat però aquesta s'ha convertit ara en la meua
terra. Quan he vist la dona i els nens, no he pogut més que
apenar-me. Vaig a matar aquests malparits amb Darm. Veniu o
quedeu-vos amb el senyor. La meua llança és al servei del bé i la
justícia.
-I
la meua -un altre genet es va apropar.
-I
la meua!
Poc
a poc, la tropa de Thamion va anar dirigint-se cap a la posició de
Darm. El jove va somriure quan va veure que Thamion i els dos homes
que restaven avançaven cap on era ell. Llavors Thamion digué:
-No
em deixeu cap altra alternativa que unir-me a vosaltres -va acostar
el seu cavall cap al de Darm i, agafant-lo pel muscle, va murmurar-.
Per aquesta insolència t'hauria d'arrestar però no negaré que el
meu cor desitja que passem per l'espasa aquestos bastards -aleshores
va declamar de forma que tots l'escoltaren-. Jo dirigiré l'atac i
Darm es quedarà, amb Ènnersot i Joijan, custodiant els presoners.
*****
Jonud
va anar a reunir-se amb el seu germà. El dia anterior havien
saquejat la xicoteta aldea i havien aconseguit un bon botí. Ara es
dirigien cap al gual del Koplos per anar als regnes del sud i
gastar-se el botí. Es va dirigir cap a la foguera més gran de tot
el campament. Sens dubte el seu germà, que era el cap de la
comitiva, l'esperaria amb els braços oberts. Jonud va acostar-se a
la foguera, passant per les altres dues. Va veure a Kàil i a Mewruk.
També va distingir a Junak i a Dorzla. Va arribar a la gran foguera
panteixant per l'esforç. Havien acampat al capdamunt d'un turó ja
que Jorsed, el seu germà, temia que alguna facció del disgregat
exèrcit de Nukagur els atacara.
Feia
dies havien trobat un cavaller, guarnit amb un elm en forma d'ós.
Jonud no el coneixia però el seu germà, segons havia vist, sí. El
genet els va dir que anessin amb compte, ja que part de la cavalleria
dels Alfäkyn, els havia atacat i havia vençut. Jorsed havia fet cas
del consell i havia refugiat els seus homes al capdamunt d'aquell
turó.
Jonud
va arribar al cim i va seure al lloc on li corresponia: al costat del
seu germà. Jorsed li va acostar una pota de pollastre rostida i el
roder la va acceptar encantat. Tot just havia fet un mos quan un corn
va fer vibrar els oïts del foragit. El grup que menjava a la foguera
gran va soltar els aliments i van empunyar les armes. Jonud va veure
de seguida el que havia passat. Uns genets havien irromput en una del
les fogueres i havien mort tots els guerrers que hi menjaven. Els
seus companys van perseguir els cavallers que ja galopaven cap a les
terres baixes. Jorsed no volia fer-ho, més per temor que per altra
cosa, però el seu lloc era escortant el seu germà i aquest corria
cap a la gorja.
Els
guerrers van arribar a una petita depressió i aquella fou la seva
tomba. Els cavallers van eixir per damunt els turons, tallant-los la
retirada i carregant contra ells.
Els
genets van fer una càrrega contra els roders, que no tenien piquers.
Jorsed va morir llavors.
Els
genets van continuar cavalcant fins que van arribar al capdamunt dels
turons. En aquell moment, els bandits es van donar compte de la mort
del seu líder i es van desbancar cap a totes bandes. La cavalleria
va llençar les llances curtes i va tornar a carregar.
Jonud
es va quedar amb els pocs guerrers que esperaven a la part més baixa
de la gorja. L'últim que va veure va ser una espasa que va baixar
directament contra el seu cap sense elm. L'acer er fred.
*****
Darm
va observar la massacre. Va quedar-se embadalit amb els colps
segadors i elegants que feia Thamion i va admirar l'estratègia que
havia fet servir. Llavors va descobrir perquè utilitzava el rei
aquell home com a arma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada