Capítol 17

Del descobriment i l'entrenament amb Thamion

Darm va entrar a casa seva i s'hi va trobar a Arnalyon preparant el sopar, car ell tenia clau de la casa de Darm. Van sopar plegats mig pollastre i, encara que inicialment els dos van estar molt callats, finalment tornaren a adquirir aquella confiança que havien tingut. Darm li va contar el transcurs de les seues aventures a la Capital i també li va parlar de Marwen, sobretot d'aquesta última. Arnalyon, a canvi, li va narrar els fets que s'havien dut a terme a Torcau i li va contar notícies sobre el seu pare a més de parlar-li del seu entrenament i les seues aspiracions.

-Ara els retagencs li diuen «L'assot Invisible» -va dir Arnalyon- perquè, segons diuen, comanda una partida d'exploradors que ataca implacablement com una fletxa i es retira amb tanta rapidesa que els enemics no tenen temps d'atacar-los.

-Per descomptat continuarà residint a Minasal -va dir Darm.

-Sí, és clar. Ell és ara el comte d'Ausuntum -va respondre Arnalyon amb un orgull mal dissimulat- i ha de regir els seus dominis des d'ells.

-Què em pots dir del marqués Farenkar? -va preguntar Darm amb interés.

-Va arribar un parell de dies abans que tu -va respondre Arnalyon mentre clavava una queixalada a una pota del pollastre-. Es rumoreja que no va poder vindre abans perquè la Badia de Tempestes estava sent atacada per pirates de l'Illa de Foc. Farenkar va portar allí una petita flota i va fer fora aquells brivalls. Després, va enviar vaixells i homes a muntar setge a Port Robí i va portar homes a Minasal i a Torcau. La resta, saps tant com jo.

-Encara es manté el setge a Port Robí?

-Oh, sí! Gareth és qui ho dirigeix.

Darm es va sentir complagut que haguessin triat Gareth per una tasca com aquesta. El mavulià tenia instint guerrer i una gran destresa per al maneig de les destrals però a més a més, era un gran estratega i un home amb molt seny i coratge, combinació que no sol anar de la mà.

Van retirar la taula i, després d'acomiadar-se d'Arnalyon, Darm va retirar-se al llit. Al jove li va costar adormir-se. Encara que li havia dit a Arnalyon que el seu pare duia a terme una gran feina, realment no li feia gràcia que Àrnolyn fera aquelles missions. Durant el viatge, els havien intentat emboscar una vegada i Darm havia contemplat el que els passava als exploradors quan una escaramussa així no sortia bé. Thamion i els seus genets els havien esclafat com qui esclafa una formiga al terra. Ara per ara, els seus cadàvers s'estarien descomponent allà on els havien enterrat. Darm no podia imaginar-se com se sentiria si perdés a Àrnolyn, que era ara com un pare per ell.

El dia següent, va transcórrer amb normalitat. Darm va tornar a anar a entrenar a la torre pel matí i es va adonar que mai havia estat tan bé de forma com en aquell moment.

Per la vesprada va anar a la biblioteca a consultar arxius que parlaren sobre l'estrany ermità de les runes. Inicialment va anar a veure els arxius que parlaven sobre els membres dels Alfäkyn. Va passar tota la tarda escrivint, fins que es va començar a fer fosc. Durant el temps que va passar escodrinyant als arxius va descobrir un grapat de coses interessants. Va descobrir qui havia sigut el seu avi i va veure que havia arribat a ser Mestre d'armes de Torcau i Castlà de la mateixa. Al temps, va descobrir que el seu pare, Bard, havia sigut un dels millors Alfäkyn, arribant a ser Capità de la Guàrdia Reial, un cos compost únicament pels millors guerrers Alfäkyn. A més, segons aquells escrits, Bard havia tingut algun germà però no va poder saber el seu nom, ja que algú havia cremat aquella part del full. Més tard, quan pensava que ja no trobaria res sobre el misteriós encaputxat, va descobrir una pàgina estripada. L'estrip en sí no li va cridar l'atenció, ja que tots aquells que havien sigut exiliats o havien desertat havien sigut estripats i malauradament, aquests eren molts. El seu pare no es contava entre aquests perquè havia aconseguit que li donessin el permís per retirar-se d'entre els Alfäkyn. El que li va cridar l'atenció fou que aquell llibre no estigués escrit fins al final, com si hagués sigut contaminat per algun tipus de deshonor. Després de rumiar una mica, va decidir fer un experiment. Va depositar el llibre obert per la pàgina següent a l'estripada i la va impregnar de greix. Llavors la va mirar a contraclaror i va observar el retrat que s'havia marcat de la pàgina anterior. Aquella cara, aquells ulls... Indubtablement aquell home era qui buscava. Era l'ermità amb la barba afaitada, això sí.

Darm va observar aquella cara i va pensar que li recordava a algú... Malauradament, en aquell moment va tindre que marxar perquè Thamion l'esperava a l'estança inferior de la torre.

Darm va baixar i se'l va trobar, vestit amb un jaquetó negre i unes botes altes, per muntar. Al seu cinturó hi havia un mandoble i les seues mans, enguantades, s'entrecreuaven l'una amb l'altra. Els cabells llargs, li queien fins als muscles i encara que estava assegut, semblava un home formidable.

Darm va baixar els graons i va arribar allà on era Thamion. Aquest es va incorporar amb promptitud i li va dir al jove:

-Som-hi?

Van pujar a la muralla, amagant-se dels qui feien guàrdia i a poc van estar d'ésser descoberts per algun que altre guàrdia. Especialment va estar de poc que Farenkar no els descobrira. Els dos havien començat a pujar les escales de la muralla quan el marqués havia aparegut del no res al capdamunt, amb un llarg martell de batalla entre les mans i una destral a l'esquena. Els dos joves, es van ajupir cap als graons i van deixar que el vell llop de mar passara de llarg.

Van travessar la part occidental de la muralla i van arribar a la zona on el mur esdevenia torre. En aquell moment, com quasi sempre, la porta estava oberta i no deixava veure el que Thamion va destapar: una petita llosa de roca sòlida. Thamion la va llevar amb els músculs tensats i va indicar a Darm que creuara el buit que havia deixat. Thamion el va seguir, deixant la porta i la llosa tal i com les havien trobat. El túnel on es trobaven va tornar-se negre com la nit però Thamion portava un bolet d'esca i va encendre una torxa que penjava de la paret amb la qual cosa tot es va il·luminar. Van seguir el túnel, que continuava fins a unes escales de mà que baixaven més i més fins que van arribar a una zona amb bassals d'aigua. Darm contemplava admirat aquells túnels i es meravellava que no s'esfondraren.

Van continuar per aquella zona aiguada fins arribar a la boca d'una cova que, per casualitat o potser no tanta desembocava a la clariana de Thamion.

-Ningú més coneix aquest passadís? -va preguntar Darm mirant a Thamion. Aquest va negar amb el cap i digué:

-Espere que no li ho contis a ningú, ha quedat clar?

-Sí.

Aleshores van començar a entrenar amb les dos espases esmussades que Thamion havia deixat allí pel matí.

Van entrenar un munt d'hores, amb les espases esmussades. Darm lluitava amb totes les seves forces i, després de fer un combat per avaluar-lo, Thamion li va dir que necessitava molta més pràctica i molta més tècnica. Així, es van estar fent fintes i talls fins que Thamion li va dir que ja hi havia prou.

-Demà t'espero ací abans que es faci fosc. Espero que sigues puntual perquè quan més temps tinguem, més aprendràs.

Van fer el camí de tornada plegats i aquesta vegada, sia perquè era més de mitjanit, sia perquè estaven menys confiats i eren més cautelosos, no van tenir tants problemes com a l'anada.

Darm va gitar-se pensant en què faria l'ermità durant la seva pròxima trobada. Seria molt més fort, molt més hàbil i molt més cautelós. I feliç, malgrat tots els morats i totes les agulletes, va adormir-se, pensant en la seua victòria sobre l'ermità.