Capítol 5

Arnalyon

L'Arnalyon va començar a pelar les creïlles per al sopar. Se'l veia feliç, amb un somriure afable a la cara però feia la feina sense cantar, sense xiular. Amb manca de joia. Realment estava en un altre lloc. Havien passat quatre anys ençà en Darm havia desaparegut a Vilaforca. A més l'Àrnolyn no havia tornat a Torcau des de feia mesos. Arnalyon estava preocupat pels dos, car tant els retaguencs com els llops havien augmentat la seva activitat durant l'últim any.

Distret, l'Arnalyon va deixar de prestar atenció al que feia i es va tallar el dit índex. La sang va començar a rajar del petit tall i l'Arnalyon va observar com queia a terra. Què estarien fent l'Àrnolyn i en Darm? Molta gent creia que aquest últim era mort però l'Arnalyon, que coneixia la perspicàcia del seu amic, es negava a creure-ho. El fill del comte de les Mines va pressionar el tall amb els dits i va anar amb pas seré a buscar una mica de paper per parar l'hemorràgia. Amb dos maniobres destres, va embenar-se la ferida i va mirar-se la roba. El jove de quinze anys sospirà. Les taques de sang eren les més difícils de netejar. Segurament hauria d'anar a un tintorer per que es desfés d'aquella marca. Va usar una baieta i va deixar el terra relluint. Només llavors va canviar-se de roba.

Poc després estava a les estances del monarca. Portava un gipó amb els colors del rei, verd i blanc, i uns pantalons d'un color marró fosc. Les botes negres acabaven el seu conjunt. Va posar-se a preparar l'esmorzar per a un. El sobirà va aparèixer per la porta vestit amb una bata per dormir.

—Bon dia, mestre Arnalyon —va dir mentre s'asseia a taula. En realitat el rei devia usar el menjador però li semblava que era massa espai per a una única persona i que no tenia companyia, pel que menjava a la cuina a menys que estigués acompanyat. Normalment el patge del monarca era qui li preparava l'esmorzar i al migdia i nit, els cuiners preparaven el sopar i el dinar.

—Bon dia altesa —va respondre el pèl-roig mentre servia els plats. Des que l'Àrnolyn havia marxat a Minasal, la situació econòmica de l'Arnalyon deixava molt que desitjar però des que el monarca l'havia apadrinat com a patge aquesta havia repuntat una mica.

—Què m'heu preparat per esmorzar, mestre Arnalyon? —va dir el rei.

—Teniu torrades amb ous caiguts —va fer el patge mentre li acabava de servir els plats.

—Fa una olor esplèndida... —va dir el sobirà.

—Gràcies altesa.

—Us heu tallat —va dir el rei, no com a pregunta, sinó de la manera que algú constata un fet evident. Tot i així l'Arnalyon sabia que devia contestar.

—Sí. Aquest matí mentre em preparava el dinar.

L'Àrnolyn va sentir soroll a l'entrada de la ciutadella però no es va estranyar i va seguir repartint els coberts. Sovint els habitants de Torcau intentaven entrar a les cambres reials per parlar amb el rei sense haver sol·licitat abans audiència. Normalment la guàrdia reial s'ocupava que respectessin el torn. L'Arnalyon estava acabant de servir-li els coberts al rei quan un home amb els cabells negres recollits en una cua i amb una espasa al maluc va entrar a l'habitació. En un moviment fluid i ràpid l'Arnalyon va treure una fletxa i l'arc que guardava al buirac de l'esquena i va apuntar amb l'arc al desconegut.

—Solteu l'arma i col·loqueu les mans enlaire —va dir el pèl-roig amb veu clara i potent. Només els guàrdies i patges del monarca tenien permés portar armes davant la presència reial. L'intrús va alçar les mans.

—Sóc en Brèndon, governador de Minasal i mà dreta del comte de les Mines. Porte un missatge per part del comte Àrnolyn.

L'Arnalyon no va baixar l'arc i en Brèndon, veient que l'Arnalyon no tenia intenció de deixar l'arc, va deixar l'espasa a terra. Llavors el patge va baixar l'arma. En Brèndon va avançar fins al monarca davant la mirada inquisitiva de l'Arnalyon i va entregar-li al sobirà el pergamí. El regent de Nukagur va llegir la carta.

—Aquesta carta és del marqués Farenkar, no del comte Àrnolyn —va constatar el rei.

—Majestat —va replicar en Brèndon—, l'Àrnolyn va descobrir aquest pergamí a les runes de Malferit. En Farenkar està desaparegut, creiem que els retaguencs el tenen presoner.

—Mestre Arnalyon —va ordenar el sobirà—, mostreu-li al governador la ciutat. Preneu-vos el dia lliure. Necessite pensar.

—Com vulgueu, altesa.

L'Arnalyon va mostrar la eixida a en Brèndon i van eixir als carrers de Torcau. He de dir que els carrers de la capital de Nukagur eren els més nets que segurament hauríeu trobat a aquella època. Recentment el monarca havia ordenat la creació d'una entitat per a la neteja dels mateixos, de forma que les malalties per causes higièniques a Torcau eren pràcticament nul·les. L'Arnalyon va anar mostrant-li la ciutat a l'estranger que, segons dia, no havia estat mai a Torcau. En Brèndon va mostrar el seu entusiasme i va preguntar molt sobre el pont que portava a la porta de la ciutat. L'Arnalyon li va contestar totes les preguntes sense dubtar. Aviat es va fer hora de dinar i l'Arnalyon va portar a en Brèndon a la taverna d'en Barendeur.

L'Alora s'estava asseguda amb una mirada trista de forma que l'Arnalyon se li va acostar. S'havien conegut feia dues setmanes, quan l'Alora havia entrat a la taverna buscant a en Flavion i havia trobat a l'Arnalyon dinant.

—Senyoreta, us trobeu bé? —va preguntar el pèl-roig, preocupat per la seua amiga.

—Si, tranquil Arnalyon —l'Alora va somriure mentre buscava amb la mirada uns blanc somriure rere una barba serrada, mentre buscava amb la mirada un llaüt i l'home que el tocava—. Has vist el músic de la taverna?

—No, Alora —va respondre el patge—. Encara no ha tornat del seu viatge, segons ha dit Barendeur.

La dona va fer un somriure trist de agraïment i va passejar la mirada per la sala. Llavors va reparar en en Brèndon que s'estava a la taverna totalment desubicat.

—Crec que el teu amic necessita ajuda —va dir la dona amb un somriure burleta.

—Sí... —va sospirar l'Arnalyon—. Ens veiem després.

—Adéu.

L'Arnalyon va anar cap a el governador i va dir-li:

—Mestre Brèndon si em seguiu us conduiré a les vostres estances, a la Torre Alfäkyn.

En Brèndon va seguir l'Arnalyon i van creuar la ciutat fins arribar a la torre. En Brèndon va agrair l'hospitalitat de l'Arnalyon i va tancar-se a les habitacions.

L'Arnalyon va eixir de la Torre cansat. Aquell home li havia semblat estrany. L'Àrnolyn li havia parlat de la seua mà dreta i, pel que havia dit, era un home de cabells castanys i barba fina. L'home que s'havia presentat a les estances reials aquell matí, tenia els cabells negres llargs i anava perfectament afaitat. L'Arnalyon s'havia estat tot el matí amb aquell home que es feia dir Brèndon, mirant de descobrir alguna cosa, però no havia aconseguit treure res en clar. Si aquell home estava fingint, era el millor actor que havia vist en la seua vida.

Amb aquestos pensaments l'Arnalyon va arribar a casa seva i va obrir la porta amb la clau de ferro que li havia confiat el seu progenitor. Amb un pas ràpid va treure l'olla que contenia les creïlles del foc i va servir-les en un plat fondo. Mentre se les menjava, no podia parar de pensar en el que li hauria dit el seu pare si hagués sabut que s'havia deixat les creïlles al foc durant tot el dia. El jove pèl-roig va acabar-se les creïlles pensant que no tornaria a fer una barbaritat així. Després de sopar va estar-se mitja hora llegint un llibre que tractava sobre el que el rei Joseph I va aconseguir però com que estava molt cansat, va anar a dormir prompte.

El dia següent, no es va entretindre preparant el que soparia. Segurament en Barendeur li donaria alguna cosa per menjar. Amb un pas veloç va arribar a les estances reials a les huit del matí, com tots els dies. Aquell dia, quan va entrar ho va notar tot una mica diferent. La primera cosa que advertia era que les finestres estaven tancades i la cuina només estava il·luminada per veles. La segona cosa que s'advertia era que el rei s'estava assegut a una cadira, amb la túnica blanca de cerimònia i amb una capseta de fusta a la mà. La tercera cosa era una mica més difícil de percebre. Era una cosa que estava a l'aire i s'olia però, al mateix temps se sentia a la pell, a la carn, als ossos. Era un silenci espectral, a la vegada dominat per la respiració del majestuós sobirà. Era la mena de calma que precedeix una tempesta al mar.

—Arnalyon —va dir el monarca a la vegada que s'aixecava de la cadira. Normalment semblava un pobre vell però en el moment que es va dreçar, l'Arnalyon el va veure com el majestuós guerrer que havia sigut—, agenolleu-vos davant meu.

—Com ordeneu, altesa —va dir el pèl-roig mentre clavava el genoll a terra, davant el rei. El moment que tant esperava estava arribant.

El sobirà va somriure, orgullós del jove de quinze anys que tenia al davant, i va obrir la capsa de fusta d'om. A dins hi havia un fermall, un fermall amb forma de fulla verda; el fermall dels alfäkyn. El monarca va tirar a l'Arnalyon una capa marró rojosa per damunt les espatlles. Llavors va col·locar el fermall unint la capa i va dir amb veu greu i forta:

—Alceu-vos Arnalyon, de la branca Eneth, del tronc Alfäkyn.

L'Arnalyon va obeir amb un somriure orgullós.

—És un honor, altesa.

—Vaig a necessitar-vos al meu costat —va fer el rei—. S'acosten temps difícils.

—Sí, altesa.

—Segons el marqués Farenkar, l'Artâsk, amb el comandament d'un gran exèrcit retaguenc, planeja atacar Sihllop i destrossar així l'economia del regne.

—Entenc, altesa —va dir l'Arnalyon en veure que el rei no deia res—. Aleshores no deuríem enviar tropes a Sihllop?

—Quines tropes hi enviaries tu? —va dir el monarca.

L'Arnalyon no va saber que dir, així que va arronsar les espatlles.

—Les úniques tropes que disposa Nukagur són aquí, a Torcau —va explicar el sobirà—. Tinc intenció que, uns cinquanta homes es queden ací i que nosaltres dos, amb la resta d'homes, contant els alfäkyn, anem a Sihllop a donar-los suport. Partirem demà.

—Puc preguntar qui es quedarà a càrrec de Torcau? —va fer l'Arnalyon.

—El governador Brèndon.

—Altesa —va dir el noi solemne—, no confie en aquest home.

—Doncs deuríeu, mestre Arnalyon. El vostre pare ho fa.

L'Arnalyon va assentir, encara que no l'havia convençut gens. El monarca va fer un gest vague que l'Arnalyon va entendre com una invitació a marxar, que va complir en un obrir i tancar d'ulls. Mentre sortia, l'Arnalyon va creuar-se amb un noi d'uns onze anys. Sens dubte era el nou patge reial. L'Arnalyon va anar a una botiga d'armes, on va comprar una armadura de cuir negra i fletxes per al seu arc. Després va anar als estables i va mirar el seu cavall. Tenia un color negre preciós i era molt calmat amb l'Arnalyon, a pesar que tots els mossos deien que era un dimoni. El seu nom era Findarson i era fill de Findawey. Va muntar-lo durant mitja hora i després va anar a dinar.

La taverna d'en Barendeur solia estar plena, així que ell hi va arribar dels primers per poder seure a un bon lloc. Barendeur va prendre-li nota i l'Arnalyon va demanar conill a la brasa. Quan va estar acabant, va entrar en Brèndon i va asseure's al seu costat. L'Arnalyon va fer dos glops llargs a la copa de vi que li havien servit i va escrutar els ulls d'en Brèndon.

—Deveu estar content —va dir el pèl-roig mentre s'eixugava els llavis—. Us quedeu a càrrec de la ciutat.

—No... No ho sabia... —va fer en Brèndon visiblement sorprés.

—Doncs ara ja ho sabeu —va replicar l'Arnalyon enfurismat.

El pèl-roig va pagar i va marxar, deixant en Brèndon sol a la taula. Pressentia que aquell home no era de fiar. No sabia que li causava aquella impressió, si els seus llavis fins, la seua mirada intel·ligent o... alguna cosa més, però aquell «governador» no li agradava res.

La resta del dia l'Arnalyon va passar-lo al camp d'entrenament de tir amb arc. Havia d'estar preparat si volia sobreviure a la batalla que s'acostava.

El dia següent quatre-cents soldats nukagurians i vint alfäkyn van marxar de Nukagur amb direcció cap a Sihllop. El rei lluïa una armadura de metall que brillava com si fos argent. Muntava un preciós cavall blanc rhaygowà de pura raça i al maluc esquerre portava un enorme mandoble. L'Arnalyon anava a la rereguarda, amb els arquers, tot vestit de negre, inclòs el cavall, Findarson.